El fenomen de l’ocupació fa molts anys que hi és amb més o menys intensitat. Com si es tractés del curs del Guadiana, de vegades és més visible que d’altres, però sempre hi és. La crisi, els problemes de l’habitatge, la permissivitat política i la pèrdua de valors en molts estadis de la societat han generat i alimentat actituds que xoquen amb la concepció més arrelada en l’ésser humà: el respecte per la propietat privada.
En aquestes diatribes deu estar la ment del propietari d’un habitatge a Girona el cas del qual ha sortit a la llum pública aquesta setmana. Uns ocupes es van apoderar del seu habitatge i la policia local li va recomanar al propietari que es fes a la idea de la nova situació i que no molestés sota pena d’acabar sent acusat de violació de domicili. El món al revés. El cas és de tanta cruesa que fins i tot un alcalde de la CUP, el de Girona, fa costat al propietari i ha esbossat a la seva manera una lloa de la propietat privada.
Fan falta mesures que frenin els ocupes en lloc d’animar-los en l’objectiu delictiu
Els problemes legals que es desprenen de l’ocupació d’habitatges tenen mala resolució per la falta de claredat de les lleis. De fet, ni les reformes legals més recents no han aconseguit dotar de raons els veritables dipositaris de la veritat, és a dir, els propietaris, i la realitat del carrer ens llança a sobre del taulell de les vergonyes aquesta mena de situacions perilloses.
El propietari de l’immoble s’ha de fer a un costat per deixar que l’usurpador faci el que li rota. No hi ha norma al món que suporti aquest greuge i a Espanya ja fa massa anys que estem embolicats amb la bandera de la permissivitat amb l’impostor. A la mateixa altura que el problema d’accés a l’habitatge que pateixen les classes més desprotegides hi ha l’aniquilament del respecte per la propietat privada. Sense aquest respecte no hi haurà funcionament normal al mercat immobiliari i, per tant, no hi haurà solucions reals perquè els ciutadans no s’hagin de vendre l’ànima per llogar un pis a les grans ciutats espanyoles.
Cap administració, ni nacional ni autonòmica, no aconseguirà construir el parc d’habitatges que necessita la població perquè l’oferta no ofegui una demanda desesperada. Així doncs, l’única solució real al problema se centra que els propietaris dels habitatges on no viuen s’animin a llogar-les. Per això, calen més garanties que les que hi ha actualment, ajuts per evitar destrosses i impagaments. Mesures que frenin els ocupes en lloc d’animar-los en l’objectiu delictiu i abusador. Lleis i normes que evitin al minut u qualsevol mena d’ocupació, tant si es tracta d’un habitatge principal com d’una segona residència. Sense respecte no hi ha solució als problemes i, en el cas dels ocupes, l’abandó de funcions dels nostres polítics (de tots) ha arribat a límits inacceptables.