Dignitat, decòrum i autoestima
Era mitja tarda d’un dia qualsevol fa més de trenta anys. Va entrar al meu despatx per encarregar-me el seu testament. Més a prop dels 70 que dels 60. Classe mitjana barcelonina de l’esquerra de l’Eixample. “S’havia arreglat per anar al notari”. Va començar a parlar serenament: casada, un parell de filles i amb un modest patrimoni, en què destacava una casa de pisos al barri antic de Barcelona, heretada feia molts anys del seu pare. Em va manifestar la seva voluntat: hereves les filles per parts iguals, sense deixar res al marit. La vaig advertir sobre el que això significava per a ell, i em va respondre que, “fa molts anys, quan les nenes encara eren petites”, una tarda en què havia sortit amb les seves amigues, es va endarrerir una mica a tornar a casa i, en arribar, el seu marit li va clavar una bufetada sense dir res; i, aleshores, ella li va dir: “Si em tornes a tocar, agafaré les nenes i me n’aniré de casa”, cosa que no es va repetir mai; però, malgrat això, molts anys després volia apartar el marit de la seva successió perquè “si jo no em respecto a mi mateixa, qui em respectarà?”. He recordat sempre aquestes paraules com una alta expressió de dignitat personal. I de tots els sinònims de la paraula dignitat en destaco un parell: decòrum i autoestima en la manera de comportar-se.
Recordo aquesta anècdota en saber que és possible que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, cedeixi al xantatge de l’expresident Puigdemont, que exigeix una entrevista de tots dos a l’estranger, com a part del preu a pagar pel president espanyol al líder separatista, i al seu partit, a canvi del vot favorable d’aquest a l’aprovació dels pressupostos del 2025. Un estira-i-arronsa, és a dir, un mercadeig recíproc en què ambdues parts arriben a un acord venal pres, i mai més ben dit, en un niu de conxorxes transpirinenc. Un acord en què un dels contractants és el president del Govern d’Espanya, que com a tal està al capdavant del poder executiu, que, juntament amb el poder legislatiu i el poder judicial, vertebren l’Estat espanyol, mentre que la contrapart és un expresident de la Generalitat de Catalunya, fugit d’Espanya i pendent de ser jutjat per uns presumptes delictes greus. No cal esforçar-se gaire per captar l’aberració d’aquesta trobada fora d’Espanya, entre qui hauria de ser el primer defensor de l’ordre jurídic i qui està pendent de ser jutjat per la seva presumpta vulneració, amb la finalitat d’aconseguir un arranjament polític que permeti a Sánchez seguir al poder i a Puigdemont escarnir la nació que detesta.
Si Sánchez accedís a trobar-se amb Puigdemont, contribuiria a l’erosió de l’Estat de dret
Quina raó s’al·lega per justificar aquesta manca de decòrum, aquesta absència d’autoestima del president del Govern? Només una: que l'aprovació parlamentària de la llei d’Amnistia suposa, malgrat les objeccions i les dilacions plantejades a la seva aplicació pel poder judicial, que aquesta amnistia és un fet políticament consumat, que no pot quedar obviat per la tasca de sapa d’uns jutges i tribunals que segueixen ancorats en l’univers franquista, del qual són una relíquia insuportable. Dit això, queda clar que la grolleria de la justificació eximeix de tota rèplica. Només cal dir que aquesta entrevista seria, si es fes, èticament perversa, jurídicament absurda i políticament vergonyosa; per tant, si el president del Govern espanyol accedís a celebrar-la, contribuiria de manera directa i irreversible a l’erosió del nostre Estat de dret.
Es pot donar avui a Espanya un episodi tan cínic, indecent i covard? Vull pensar que no, però si, per desgràcia, passés així, el que provocaria més rebuig seria la manca de dignitat, és a dir, de decòrum i d’autoestima que, al meu parer, mostraria el president del Govern espanyol en reunir-se amb un fugat, fora d’Espanya i com a preu a pagar pel seu suport parlamentari, que no és res més que l’estipendi per un benefici estrictament personal: la preservació del poder. Per tant, si aquesta indignitat es consumés, seria el moment de formular aquesta pregunta: senyor president del Govern d’Espanya, si no es respecta a si mateix, qui el respectarà?