Les societats de per aquí tenen els seus membres dividits en dues parts: els que ho saben i els que no ho saben. Els que no ho saben solen ser bastant més baixets que els que sí que ho saben. Suposo que arribats a aquest punt de la columna no cal ser més explícit i que ja saben a què em refereixo. Al Secret. Paco Cerdà va dir l’altre dia a El ojo crítico de RNE que quan un es posa cínic amb el Nadal, només l’ha de mirar des dels ulls dels nens. O sigui, dels que no ho saben.
El fet de saber-ho i no dir-ho és una d’aquelles coses que ens haurien de vanagloriar més com a societat del que ho fem. Perquè és un pacte no escrit amb el nen que vam ser, amb el que van fer per nosaltres els nostres pares, oncles i avis quan encara no sabíem que aquell secret era un refugi. Una mentida i mitja disfressada de mitja veritat. Després, quan ja coneixem el Secret, hi ha altres mentides, però és més difícil amagar-s’hi, que no t’esclatin en algun moment de la teva vida i et danyin. Aquesta, la del Secret, no.
És un pacte no escrit amb el nen que vam ser, amb el que van fer per nosaltres pares i avis
Des del moment en què ho sabem, sent encara nens, no delatem ningú ni traiem a la llum res perquè ens semblaria miserable privar de la màgia els que encara no ho saben. Vam engrossir la facció dels assabentats, sent poc més que nens, una mica menys baixets que els altres. D’un dia per l’altre un canvia de bàndol, intercanvi d’espies a plena llum del dia. Agents ràpids a qui se’ls explica la veritat, l’entenen i l’amaguen fent-la seva en qüestió de minuts. Amnèsics i solvents en la gestió de preservar el país de les fantasies on continuen vivint els altres, els més baixets.
Diumenge vinent a la nit, dia 5 de gener per donar més dades, es renovaran els termes del contracte entre els que ho saben i els que no. El susdit compromís contractual es perfeccionarà amb l’entrega a primera hora de dilluns dia 6. Les fèrries clàusules de confidencialitat i lleialtat entre les parts són les habituals, tampoc no hi haurà pràcticament canvis aquesta temporada. Entenem, els que ho sabem, la necessitat del ritual, les petites picades d’ullet al relat transmès, per guanyar-los als que no ho saben en el terreny en el qual vam ser reis però avui només ens hi deixen entrar una nit i un dia a l’any. Això sí, sempre la mateixa nit i el mateix dia. Any rere any.
Lee también
