La democràcia està enfangada. Aquí i en el conjunt d’ Occident. L’any que queda enrere ens ha deixat amb crisis de govern a Alemanya i a França; amb les institucions internacionals desacreditades per parlar molt i fer poc; amb guerres agòniques a Ucraïna i Palestina, i amb un Donald Trump disposat a tornar a la Casa Blanca, aquesta vegada sense violència, però amb una agenda desacomplexadament oligarca, aïllacionista, antiliberal... i àmpliament ratificada pel poble, per cert. Recordeu que, intentant frenar-lo, no només Harris i Biden van caure, sinó que, poc abans, també havien rodat caps a les universitats de Harvard, Colúmbia o Pensilvània, tots persones i institucions icòniques del liberalisme clàssic. La purga ha començat, com a Alemanya, a l’estiu del 1934.
Per a alguns el retorn de Trump marcarà, ara sí, el principi de la fi del món: aïllacionisme, aranzels i espiral ambiental autodestructiva. També, i segurament el pitjor, designació de velles guilles antidemòcrates com a noves guardianes del galliner. Per a molts d’altres, lluny de tenir motius per preocupar-se, amb Trump comença l’any I de la Contrareforma. Perquè després de dècades de globalització, guerres culturals i llibertinatge, la gent decent, progressista o conservadora, reclama un cert back to basics.
A Espanya, per bé que Pedro Sánchez conserva una mala salut de ferro, costarà temps oblidar la tragèdia de la dana a València; la incompetència manifesta i l’egoisme de les autoritats i, en el aspecte simbòlic, que el mateix president hagués de sortir per cames de Paiporta. En l’intent de recordar que un Estat que falla no és un Estat fallit, en aquells dies tristos ni la dignitat i el bon ofici del mateix Felip VI no van ser suficients per generar consol. I és que entre l’opinió pública ha arrelat la sensació que, aquí i en el conjunt d’ Occident, les elits ni saben el que tenen entre mans ni es pot donar per fet que siguin honestes (Paul Krugman dixit ).
Sobre les raons que expliquen la victòria de Trump a les passades eleccions no hi ha consens. Com no n’hi ha a l’hora d’explicar l’auge de la dreta autoritària a Europa. ¿Són les raons econòmiques –bàsicament l’augment de les desigualtats, la precarització de les classes mitjanes, la pèrdua de fe en el progrés– les que expliquen el seu èxit o més aviat són motius de tipus cultural i moral, la immigració massiva i el cansament pels excessos de la cultura woke, els que han portat una gran majoria de ciutadans nord-americans a votar Trump; d’italians a votar Meloni; de francesos, Le Pen; d’hongaresos, Orbán; d’espanyols, Vox, S’ha Acabat la Festa ( SALF) o, a Catalunya, A liança Catalana? No semblen respostes contradictòries ni de cap manera incompatibles.
Si cal reformar constitucions, amnistiar delictes o pactar amb el diable, doncs es fa
En la comprensió del malestar, les raons econòmiques són objectives i objectivables. Com és mesurable la desesperança i la por per deixar de ser qui (presumptament) vam ser un dia. Potser perquè, com els clàssics ens recorden i ha passat a Suècia, en una comunitat, quan la gent ja no plora ni riu per les mateixes coses, la convivència es trenca. Els consensos s’esquerden, la tolerància s’esllangueix i el fanatisme s’engrandeix, sempre tan persuasiu a l’hora de prometre seguretat com diligent retallant llibertats.
Lee tambiénL’esperit de partit
Per això seria bo recordar que el que constitueix realment una comunitat política no és allò viscut, sinó el futur per viure; no és la suposada tradició heretada, sinó el que estem disposats a fer amb ella per ser millors. En paraules de Nemat Shafik, el que ens devem els uns als altres. I si per aconseguir-ho cal reformar constitucions, amnistiar delictes o pactar amb el diable, doncs es fa. Perquè les institucions, com la memòria, s’inventen, tant com es construeix l’esperança. Joan Salvat-Papasseit ho va escriure fa més d’un segle: “Res no és mesquí / perquè la cançó canta en cada bri de cosa. / – Avui, demà i ahir / s’esfullarà una rosa: / i a la verge més jove li vindrà llet al pit”.
Acabat d’estrenar el 2025, és urgent decidir si estem perquè aquest any sigui l’any I de la Contrareforma o si, conscients de totes les coses bones que tenim, ens estimem més renovar el contracte amb el nostre Estat de dret, per més precari que sigui. Bon any.
Lee tambiénReparació i paraules
