Hi ha pocs oficis al món més importants i transcendents que la política. Tot i això, la immensa majoria de la gent amb talent no vol ni sentir parlar de dedicar-hi la seva vida.
Durant dècades la publicitat va convocar els més capaços, que venien a les nostres empreses atrets per salaris voluminosos, accés als millors mitjans i la possibilitat que la seva feina fos vista per milions de persones. Banksy, el misteriós artista britànic, es queixava amargament que els artistes més brillants de la seva generació treballaven en agències de publicitat.
Els incentius són fonamentals per atreure els millors. No només parlo de diners, també del prestigi, el reconeixement públic, la participació en processos de rellevància per a la comunitat, el poder...
Vivim un moment interessantíssim, de profunda transformació. Ens toca imaginar de nou un nou món. És un esforç de tots, però ho és molt especialment de la política. És el pitjor moment per no disposar del millor talent.
Ens queixem sorollosament de l’escassa talla dels polítics actuals (en part perquè idealitzem el passat, aquell costum). Però això no ens hauria d’estranyar quan el missatge permanent sobre la professió és desolador. És humanament impossible que tot el que faci un, o tot el que faci l’altre, sigui sempre un desastre. Aquesta és la dinàmica simplificadora en la qual vivim, que alegrement acceptem i generosament difonem, ara que les xarxes ens permeten ser còmplices de la construcció d’opinió (o més aviat de la destrucció).
L’incentiu correcte estimula i enfoca. En política els hem enderrocat tots amb alegria, i l’únic que conserva algun atractiu és el poder. Així que l’objectiu és aconseguir-lo i defensar-lo. Faig el que sigui per mantenir-m’hi. Faig el que sigui per arrabassar-lo a qui l’ostenta. I aquest, ho sabem, no és el focus adequat.
Hi va haver un temps en què qui perdia les eleccions entenia que havia de deixar governar qui havia guanyat. Si perdem això, perdem la mateixa democràcia.
La dinàmica polaritzant porta a l’insult i a la degradació de l’altre. I d’allò que fa, del seu ofici. Els mitjans són transmissors d’aquesta simplificació. Destruir el prestigi de la política només beneficia els que insisteixen a assenyalar que la política ja no serveix. Paradoxalment, la millor campanya de publicitat de la ultradreta la fem nosaltres cada dia, creient i expandint les consignes de la radicalització. Denigrar no és innocent.
Aquest fang, metàfora especialment adequada, desincentiva qui pugui tenir la vocació, el talent i les ganes. I en un cercle viciós perfecte, qui grimpa és qui demostra talent per acumular i tirar més fang. És l’incentiu real.
Tan fonamental com criticar i advertir és explicar tot el molt i bo que la política fa i ha fet. Necessitem atreure els millors perquè ens governin.
No és només la nostra responsabilitat, però és també la nostra responsabilitat.
Lee también
