Quan s’entrevista Carlos Núñez és d’esperar que es presenti amb una gaita o amb una flauta, com en aquesta ocasió, però no que vingui acompanyat d’un tió de peluix, el mateix de la fotografia que acompanya aquest article. Un tronquet de fusta amb barretina inclosa que mostra amb orgull així que s’asseu en una taula del Cafè de l’Òpera, a la Rambla de Barcelona. “Quan el vaig veure vaig recordar una cosa que m’e xplicaven d’ Escòcia”, relata mentre assenyala la manteta adossada al tronc, on s’amaguen els regals de la Nit Nadal. “És tartà, la tela amb què els últims clans d’ Escòcia feien els seus kilt , les seves faldilles; he descobert que la feien aquí cap al 1700, els teixien aquí i els portaven fins a Escòcia amb vaixell”, relata feliç per un descobriment que tot d’un plegat porta la conversa a les aigües atlàntiques, el mar celta que tant agrada a aquest gallec considerat el Jimi Hendrix de les gaites.
Núñez és un llibre obert de saviesa sobre el món celta, per això no sorprèn que expliqui que la majoria de canyes amb què es fabriquen les gaites d’ Escòcia, de Gal·les i també d’ Espanya provenen de Palamós, “el gran spanish cane ve de Girona, és flipant”. La relació de Barcelona amb el món de les gaites, que es remunta a 1.000 anys enrere mitjançant instruments com el sac de gemecs , té des de fa 12 anys una nova tradició com és el concert de Nadal de Carlos Núñez, cita obligada al Palau de la Música que aquest any té doble data, els dies 29 i 30 d’aquest mes.
“Els joves ara veuen la tradició sense els prejudicis d’abans”, com Rodrigo Cuevas o les Tanxugueiras
Prova d’aquesta tradició serà la presència d’intèrprets de sacs de gemecs de tot Catalunya, així com gaiters de les diferents cases gallegues del país en els dos concerts que celebrarà, cadascun amb la seva pròpia personalitat. El del dilluns 30 forma part de la gira mundial Travesía amb què presenta el seu últim treball, Celtic sea, una simfonia de 35 minuts que recorre totes les sonoritats de la música celta. “Abans pensàvem que el món celta era el contrari de la Mediterrània, però no és així”, comenta. “L’ Atlàntic és la casa comuna que ha unit les influències que venien de la Mediterrània i del mar del Nord, el món dels vikings, i l’imaginari i tradicions que s’han conservat a Amèrica. Les illes britàniques, la costa francesa i la cantàbrica formen un mar celta que és mestís, com la Mediterrània”.
Tot i això la cita del 29 serà “una nova experiència”, un concert de nadales, això sí, anant als orígens del gènere. L’autor de l’assaig La hermandad de los celtas ha investigat durant un any la història d’aquestes cançons infantils, i ha descobert que són “la reelaboració de la reelaboració de la reelaboració de les danses circulars que se celebraven per al solstici d’hivern”.
La història de l’èxit de Carlos Núñez va començar tres dècades enrere, quan els irlandesos Chieftains el van descobrir a Vigo i el van afegir a una troupe amb què va girar per tot el món amb la seva gaita mentre a Espanya la seva música era ignorada. “No diré que em fessin bullying però gairebé, era molt difícil fer front a un imaginari de la modernitat que es reia del rural, dels pobles, el folklore no molava”. Per això no oblida què li va dir un taxista la primera vegada que va ser a Nova York, amb 23 anys: “Si el teu país no et dona suport, fes-te internacional”. El jove gaiter va triomfar als EUA i només llavors va aconseguir el reconeixement a casa amb una música que avui triomfa més que mai. “La gent jove ara s’aproxima a la tradició amb una naturalitat meravellosa, sense aquells prejudicis dels primers anys de la democràcia” i destaca com, igual com va passar amb la gaita als noranta, la pandereta s’ha posat de moda gràcies a Rodrigo Cuevas o les Tanxugueiras.