El Barça no sap guanyar sense Lamine Yamal. L’Atlètic de Simeone només sap defensar. Guardiola s’ha esgotat al City. Hi ha molt reduccionisme a l’hora d’explicar el futbol. Però no tot és tan senzill o capritxós com se’ns vol fer creure. Hi interfereixen múltiples factors, incloent-hi l’entorn –nomenclatura ideada per Cruyff però que tota la vida ha afectat els equips–. La final de Berna contra el Benfica (3-2) es va perdre pels pals. És una altra de les anàlisis simplistes que han passat de pares a fills en el barcelonisme. Una llegenda urbana que el periodista Xavier Garcia Luque s’atreveix a desmitificar en el seu últim llibre No fueron los postes cuadrados , que es pot adquirir a Amazon.
“El normal era perdre”, avança l’autor, que considera que l’enfonsament del club va ser tal que explica que el Barça només guanyés una Lliga en les dues dècades posteriors o que trigués 25 anys a tornar a una final de Copa d’Europa.
El 31 de maig del 1961, a l’estadi Wankdorf de Berna, ja no eren al Barcelona cap dels arquitectes d’aquell equip. Ni el secretari tècnic Josep Samitier (“considera que el maltracten i se’n va de seguida que té l’oferta del Reial Madrid, ja que era amic de Bernabéu”, analitza Garcia Luque), ni l’entrenador Helenio Herrera (ni tan sols Ljubisa Brocic, el seu substitut), ni el president Miró-Sans, apressat pels deutes de pagar el Camp Nou.
“Em va sorprendre la clarividència del cronista de l’època Carlos Pardo, que escriu: ‘ Hem après que una cosa és construir un estadi i una altra és pagar-lo’”, descobreix l’autor, que ha bussejat en moltes hemeroteques per captar l’opinió del moment, i que considera que cal conèixer la història per no repetir els errors.
“Hi ha episodis de llavors que hem viscut de manera semblant recentment. Aquell equip de Berna estava envellit, però ningú no s’atrevia a fer el pas amb les estrelles, com ha passat al Barça dels últims anys. O el gol de Kocsis a l’últim minut de la tornada de la semifinal en camp contrari [ Hamburg] que evita l’eliminació. La situació recorda el d’Iniesta a Stamford Bridge”, enumera el periodista.
Al llibre, s’explica que “les estrelles consentides” van tractar de “pelacanyes” Orizaola, el substitut de Brocic, destituït el 12 de gener del 1961. I és que el tècnic que es va asseure a la banqueta de Berna només havia entrenat a Segona el Racing, el Jaén i el Múrcia.
“Aquell equip estava envellit, però ningú no s’atrevia a fer el pas amb les estrelles”, recorda García Luque
L’obra és un treball minuciós i detallista –així ha treballat sempre Garcia Luque, periodista empedreït–. “Volia que el llibre, a més de la història del Barça i la final, també expliqués el futbol d’aquella època, que és molt interessant. Llavors, la Copa d’Europa encara és un desgovern, perquè no li donen la mateixa oficialitat que els tornejos nacionals. Pot passar que el Madrid inscrigui dos fitxatges [ Del Sol i Pachín] per intentar eliminar el Barça [a vuitens, en què el mític gol d’ Evaristo fa fora per primera vegada els blancs] o que els hongaresos no puguin desplaçar-se a un partit a Txèquia, país del Teló d’ Acer, per por de represàlies. A aquell matx tampoc no hi va anar l’entrenador [ Brocic, serbi], que el va haver de seguir per ràdio des de Barcelona”, reflecteix. “És més, en les dues primeres temporades que va jugar la Copa d’Europa [59-60 i 60-61], el Barcelona hi va participar compaginant-ho amb la Copa de Fires. Jugava dues competicions europees alhora!”, exclama Garcia Luque.
A Berna (ni contra el Madrid, ni els txecs a quarts, ni l’ Hamburg a semifinals) tampoc no hi pot ser Seminario, futbolista xilè que el Barça contracta el 1959. “És un escàndol semblant al de Di Stéfano, però curiosament decideixen de manera molt diferent”, assenyala l’autor. Se sentencia que el davanter “no té les condicions morals necessàries” per jugar a Espanya perquè el Saragossa deia que havia pagat a un intermediari. “El jugador debuta de blaugrana cinc anys després, el 1964, després de passar per l’Sporting portuguès, el Saragossa i el Fiorentina”.
Saben qui tampoc no es vesteix de curt aquell dia? Segarra, el capità i defensa. “Es lesiona en una eliminatòria de Copa contra l’Espanyol que és terriblement dura perquè, a més, els blanc-i-blaus, que se salven pels pèls a Primera, senten que el Barça no els va ajudar perdent contra l’Oviedo en l’última jornada (3-5)”, apunta. Aquell partit es va jugar el 27 de maig, quatre dies abans de la final. Tots els intents del club blaugrana per avançar-lo van caure en sac foradat.
“Llavors els desplaçaments eren llarguíssims i pesats. I els futbolistes si eren titulars havien de jugar 90 minuts. No hi havia substitucions, només del porter en cas de lesió”, puntualitza Garcia Luque.
“I mentrestant el Benfica fa una setmana que és a Berna, analitzant el partit, i estudiant fins i tot com cau el sol, perquè Guttman, el seu entrenador, és un gat vell de por”. A Ramallets el molesta el reflex en el segon gol portuguès.
Luis Suárez va jugar la final sabent que se n’anava a l’ Inter venut per 25 milions de pessetes. Kubala estava tan tocat físicament, amb 33 anys, que es va retirar provisionalment aquell estiu, com Ramallets.
“A més d’història del Barça i de la final, volia explicar el futbol d’aquella època, que és molt interessant”
Encara creieu que la culpa de tot va ser dels quatre xuts que van repel·lir els pals quadrats de Berna?
