Un còmic: El Cuerpo de Cristo ( Astiberri), de Bea Lema. No tan sols explica una història autobiogràfica terrible i memorable, la d’una mare malalta que creu viure posseïda pel diable; sinó que l’explica a través de poderosos recursos gràfics, entre els quals destaquen les vinyetes brodades, que uneixen l’art de l’autora amb l’artesania de les dones de la seva família. Molt merescut premi Nacional.
Un llibre: Un lugar inconveniente ( Galaxia Gutenberg), de Jonathan Littell i Antoine d’Agata. En la tradició de John Berger i Jean Mohr, l’escriptor franco-nord-americà i el fotògraf francès treballen la crònica il·lustrada amb pols compromès i voluntat artística. Un viatge multicapa a la Ucraïna prèvia i posterior a la invasió russa, amb epicentre a les múltiples matances de Babi Iar.
Els grans temes de l’any que culmina són la salut mental, Ucraïna, la IA, la democràcia amenaçada i Palestina
Una exposició: Calculating empires. A genealogy of power and technology, 1500-2025 ( Osservatorio de la Fondazione Prada de Milà), de Vladan Joler i Kate Crawford. Una fascinant instal·lació immersiva que, a través de la infografia, reconstrueix la història tecnològica de la dominació occidental, des de la conquesta d’ Amèrica o la invenció dels museus nacionals, fins al telèfon mòbil i les xarxes neuronals d’aprenentatge profund.
Un podcast: Sin control ( Anfibia / El País). La segona temporada del programa sobre Javier Milei retrata l’Argentina al cap d’un any del seu triomf electoral i n’analitza tant les xarxes de seguidors (la base) com els col·laboradors més pròxims (l’aparell polític que dirigeix la seva germana, el Jefe ). Amb la periodista María O’Donnell com a amfitriona i una polifonia que permet sentir l’opinió de totes les parts.
Un projecte digital: Cartography of genocide, de Forensic Architecture. L’agència d’investigació que dirigeix Eyal Weizman ha documentat el desplaçament del 90% de la població de Gaza, els milers d’actes de violència de l’exèrcit d’Israel, els atacs a mesquites, hospitals, fleques, camps de refugiats o escoles. L’impressionant desplegament de gràfics, vídeos i mapes evidencia que l’obra intervé tant en els drets humans com en el camp de l’estètica i la comunicació.
Una sèrie: Ripley (Netflix). Lenta. En blanc i negre. Amb subtilesa psicològica i interpretacions memorables (Andrew Scott, Johnny Flynn, Dakota Fanning). Cada pla, una composició perfecta. En anglès i en italià. La minisèrie de Steven Zaillian (creador, guionista i director), a partir de les novel·les de Patricia Highsmith sobre el camaleó Tom Ripley, és en tots els sentits d’una altra època. Un triomf del deliberat anacronisme, amb una escena (la de la llanxa) impossible d’oblidar.
(És a dir, els grans temes d’aquest any que culmina: la salut mental, Ucraïna, la intel·ligència artificial –i les seves genealogies–, la democràcia sota amenaça, Palestina i –malgrat tot– la nostra necessitat de crear crítica i bellesa.)