“S’ha d’estudiar que les dones siguin diaques i anar fent pedagogia”

Joan Planellas (Girona, 1955) va prendre possessió com a arquebisbe de Tarragona ara fa cinc anys i escaig. És també president de la Conferència Episcopal Tarraconense. En aquesta entrevista, analitza la situació de l’Església en un moment, diu, d’indiferència social religiosa, expressa proximitat a les víctimes de la pederàstia i s’obre al diaconat de les dones.

Indiferència religiosa

Es considera que parlar de valors transcendents avui dia ja no és vàlid”

Quins són els reptes de l’Església catalana?

Fer present l’evangeli amb una proposta positiva. Més ara, amb una societat que potser n’ha vist de tots colors.

A què es refereix?

Hi ha indiferència religiosa. Es considera que parlar de valors transcendents avui dia ja no és vàlid. O que et miren com un ésser endarrerit que no ha culminat l’última fase evolutiva.

Vol dir que els veuen com una institució retrògrada? Per què?

Estem molt centrats en la saviesa del text, en les coses empíriques i en les materials. I ens falta la saviesa del context, preguntar-nos pel perquè de les coses i pel sentit de la vida. D’aquí també la crisi de les humanitats.

Hi ha una pèrdua de valors entre la gent jove?

Sí. Tenim una crisi de la família força notable, això es veu en la realitat escolar. També falta formació religiosa. La ignorància en el fet religiós i en la cultura religiosa del nostre jovent és un problema. Estem negant d’alguna manera les arrels culturals cristianes de la nostra societat

Vostè què proposa?

Una assignatura d’atenció educativa per als alumnes que no trien religió. L’anterior govern de la Generalitat ens va demanar que en féssim un disseny curricular, i ara estem esperant que el nou Govern ens digui alguna cosa.

Com veu la polarització polí­tica que hi ha a Espanya?

Molt negativament. Falta capacitat de diàleg. Es poden veure les coses des d’angles diferents, però optar pel bé comú. I el bé comú, com afirmava Rousseau, és part del que dius tu, part del que dic jo, part del que diu l’altre, i tot això sumat i dialogat. Això és el que no som capaços de fer.

L’Església podria fer de mitjancera?

Si se li demana, sempre hi estem oberts. La capacitat de diàleg de l’Església és molt valorable.

Però hi ha sectors eclesials que atien el foc...

Tenim corrents en tots els sentits. Però jo crec que l’Església en general, en l’àmbit de les diòcesis, hi ha aquesta capacitat de diàleg i maldem per aquest diàleg. Si més no, ho intento personalment.

Hi ha qui diu que els bisbes fan política.

Els principis ens els defineix el Concili Vaticà II. Els dirigents de l’Església s’han d’abstenir de manifestar la seva ideologia política. Això no vol dir que no hagin de tractar sobre els temes polítics perquè això és doctrina social de l’Església. Si no, no podríem parlar de res.

Tres lleis polèmiques. La reforma de l’avortament, primer.

Diem no a l’avortament però sí a acollir i a acompanyar. Hem d’ajudar les dones que desisteixen d’avortar, a trobar casa, feina... Però si ens arriben dones soles i desemparades que han avortat, també tenim projectes per fer-los costat.

Què li sembla la llei trans?

La posició de l’Església és la de les feministes de Barcelona. Com podem dir que un nen o una nena de 13 o 14 anys, perquè ho decideix ell o ella, molt condicionat per les xarxes, pot canviar o pot fer un tractament per canviar de sexe? S’està violentant l’infant mateix.

I l’eutanàsia?

Estem d’acord amb la sedació pal·liativa, no amb la sedació terapèutica que és l’eutanàsia.

El 16% de la població de l’àrea de Barcelona viu en infrahabitatges, segons l’informe de Càritas. Què hi pot fer l’Església?

D’una banda, denunciar-ho a les institucions. I de l’altra, intentar posar-hi remei en l’àmbit de la caritat i el servei, com ara fa Càritas.

Cáritas se sent desbordada.

És així. S’està fent una bona feina. Arribem a la base social marginada. Donar menjar és ara mateix el més fàcil. Ara bé, certament la crisi de l’habitatge ens supera.

Europa va cap a un enduriment de les polítiques migratò­ries. Quina opinió en té?

La majoria són emigrants forçats. I per què venen? Ningú es juga la vida si no és per una causa més greu. És un drama. Quan arriben aquí, hem de mirar d’acollir-los en la mesura del possible.

Calen les quotes d’entrada, com defensen alguns partits?

No, de cap manera. Deixi’m afegir a més que, després d’acollir-les, aquestes persones poden integrar-se a la comunitat cristiana. De fet, ja està passant.

Parlem de la pederàstia. Fins a quin punt la credibilitat de l’Església s’ha vist afeblida per tot l’esclat de casos?

Els abusos són un drama i, cer­tament, comprometen la credi­bilitat de l’Església. Prediquem l’evangeli, i la pederàstia va radicalment en contra de la moral evangèlica. Des que soc bisbe, he mirat de tractar el tema amb contundència, però també amb misericòrdia, primer envers la víctima i després envers el victimari. I aquí el tall és molt fi. Ara bé, crec que estem en el bon camí per acabar amb aquest flagell.

No sortiran més casos?

Això no ho podem dir mai. Hi ha persones que denuncien després de 30 anys. Hem d’estar molt atents i, a cada moment, donar la resposta adequada a la víctima.

Em referia a casos recents...

Abans s’ignoraven o es tapaven, ara s’intenta fer una feina pedagògica a l’Església, important perquè això no passi ni torni a passar.

Falten vocacions. Veu garantit el relleu generacional?

El que m’amoïna és que aconseguim formar una comunitat de cristians actius i compromesos, entre laics, religiosos, mossèns... Si és així, anirem tenint les vocacions necessàries.

És partidari que les dones siguin diaques?

El darrer sínode de bisbes ho considera un tema obert. S’ha d’anar estudiant. La dona a l’Església és molt important. Hem de mirar que en els càrrecs i responsabilitats hi hagi més dones. Respecte al ministeri del diaconat, doncs és un tema que a les nostres diòcesis ens ultrapassa, perquè és un tema de posar-se d’acord tota l’Església universal. I això és molt complex perquè hi ha posicions molt diverses i, a més, hi ha també tot el tema de la unitat dels cristians. I cal ser molt prudents, cal anar fent pedagogia.