Tinc un amic que només es veu amb la seva ex per Nadal. Ni l’un ni l’altra suportaria passar un Nadal sense cònjuge i fills, així que durant aquests dies es retroben i fan la ruta d’àpats familiars junts. Com si no hagués passat res entre ells, tot i que la separació és coneguda i oficial.
Nadal té tòpics i de tradicions que de vegades no encaixen amb el context familiar i personal del moment. Com el de les famílies reduïdes que comparteixen taula amb exactament (o gairebé exactament) els mateixos comensals el 24, el 25 i el 26. Tres fotografies iguals del mateix Nadal.
Les famílies amb matrimonis i parelles formals, en canvi, varien més de companys de taula. Un dia van a casa de la família d’un; l’endemà, a casa la família de l’altre. Fa uns dies vaig coincidir amb una persona que, pels desplaçaments entre domicilis que ha de fer i que cada dia haurà d’anar al poble a recollir els sogres i portar-los d’una casa a l’altra, farà més de 800 kilòmetres per comarques catalanes d’aquí a Sant Esteve.
Un conegut meu farà més de 800 km per comarques catalanes d’aquí a Sant Esteve
Tinc una altra amiga que prepara una taula de Nadal on hi haurà la seva mare, amb alzheimer, i tots els seus amics, als quals fa temps que no reconeix. Una altra que es prepara pel primer Nadal sense el pare. Una que presentarà la nova parella a la família. Una parella gai, madureta, que, com que encara n’hi ha un que no ha sortit de l’armari, menjaran cadascú a casa seva, però es retrobaran a les hores del cafè. Un que està mentalitzat que aquest serà el seu darrer Nadal amb tabac. Un altre que no tindrà gaire gana, perquè ha començat amb l’Ozempic. El que poca cosa menjarà, perquè encara no s’ha acostumat a l’implant que li substitueix els set queixals que li acaben d’arrencar (de les mandíbules i del compte corrent). La que fa anys que va als sopars de Nadal a altres cases i aquest any ha convidat a tothom a la seva casa nova.
Com en gairebé tot en la vida, hi ha àpats de Nadal de molts tipus. De luxosos, amb xampany francès i servei inclòs. D’humils, amb més amor que bon menjar. De persones soles. Nadals amb amics. Nadals en hospitals i residències. Nadals al carrer. Nadals amb uns mals humors i ambients tan tensos que es podrien tallar amb un ganivet. Nadals feliços. Nadals tristos. Nadals que acaben com el rosari de l’aurora.
I al llarg dels anys, la nostra posició a la taula és canviant. M’ho recorda un altre amic, que té gravat a la ment com va evolucionant la taula de la seva família. Una taula llarguíssima amb els més joves en una punta i els més grans a l’altre extrem. Una taula que de tant en tant s’il·lumina amb un nou membre o una vida nova. I on sempre vas lliscant, sense poder-ho evitar, cap a l’extrem dels més grans. Bon Nadal a tothom.
Lee también
