L’any 2024 no ha resolt definitivament els grans buits per completar al mercat polític a Espanya. Ha estat un any de molta actualitat i penes judicials, però de poques concrecions estratègiques. És tal l’empat que a Galícia i Euskadi manen els mateixos, amb l’excepció de Catalunya, on el risc és que manin els mateixos que van aprovar els últims pressupostos vigents, avui prorrogats, però amb un president diferent. També hi va haver empat a les europees. I si s’anticipessin les generals –ningú no ho nega–, només seria viable una majoria de dretes, amb més ascendent de la dreta autoritària, en la línia del reemplaçament de les velles dretes liberals per les noves dretes autoritàries en totes les democràcies del nostre entorn.
Si haguéssim de projectar, però, l’any 2025, la situació podria ser diferent. Hi ha una línia estratègica innovadora que va “de l’amnistia a la dreta plural” i que podria ser traçada com a alternativa a la dreta autoritària i al Govern de coalició progressista actual, molt debilitat fins que hi hagi un nou lideratge en l’espai d’esquerres a l’esquerra dels socialistes.
Per Feijóo, ser dur amb el PSOE no ha de ser obstacle per dibuixar un projecte des de la dreta plural
El 2025, per tant, podria ser l’any del desempat. De fet, a mitjans, el Tribunal Constitucional dictarà sentència sobre la constitucionalitat de l’amnistia, una norma sens dubte necessària perquè pugui ser viable un mínim projecte de convivència i també un nou ordre territorial compartit perquè es reconeguin també altres majories polítiques plurals.
Cal recordar que el procés va començar en paral·lel a l’ensorrament del bipartidisme cap a l’any 2010 i consegüentment a la fallida del prestigi de l’ Estat de les autonomies. El bipartidisme, com hem vist en la recent conferència de presidents autonòmics a Santander, ha estat l’ aliment del mateix Estat autonòmic, amb els presidents d’una formació o altra actuant no ja com a representants de l’ Estat a la seva comunitat, sinó com a peons dels vells partits del bipartidisme, amb permís i perdó del lehendakari basc, Imanol Pradales, i el canari, Fernando Clavijo.
Alberto Núñez Feijóo alCongrés
El 2012, quan va tenir lloc el rebuig de Mariano Rajoy de la proposta de pacte fiscal liderada per Artur Mas, el bipartidisme organitzava 16,5 milions de vots segons les taules del CIS, cinc milions menys que el 2008. Avui la suma del PP i el PSOE organitzaria, segons la mateixa font, menys de 15 milions d’electors, encara que el procés ja sigui cosa del passat. Són dades simplement per entendre: un, que el bipartidisme, lluny de tornar com es pregona, resisteix institucionalment pels més grans, i dos, que l’autonomisme com a concepte, lluny de recuperar la seva força inicial, serveix només per intentar desempatar davant els creixents plurinacionals en la lluita de blocs polítics a Espanya. Però autonomisme i plurinacionalitat estan condemnats a entendre’s, perquè a Espanya es vessa diversitat i pluralitat en el seu espectre ideològic. Ho veurem el 2025: l’any de l’amnistia constitucional.
I finalment que el PP, Junts i el PNB hagin avortat l’impost energètic dibuixa el que ja sabíem el 23- J: que hi ha una majoria de diputats de dretes al Congrés, però que no és operativa per la qüestió territorial. El PP continua arnós en l’ordre territorial de l’ Estat de les autonomies. Són 11 de 17 presidents, però hi ha dos partits nacionalistes que, si bé van participar en la constitució de les nacionalitats històriques de Catalunya i Euskadi a començaments de la transició, no estan per continuar amb l’statu quo de l’ Estat tal com el coneixem, menys encara amb l’aparició d’un fenomen nou: la comunitat més radial de totes, el Madrid D.F.
I finalment, hi ha Vox, que advoca per l’eliminació de l’autogovern. Per tant, tenim tres dretes diferents en el marc territorial que es posen tàcticament d’acord per tombar un impost, però res no serà estratègic fins que tinguin un projecte comú de convivència.
Veurem si es fan els primers passos el 2025. Aquí és on Alberto Ñúñez Feijóo es juga el seu futur. Ser dur contra el PSOE per mantenir flux de votants amb Vox no hauria de ser obstacle per dibuixar un projecte de convivència des de la dreta plural. És més, quan faci el segon, serà exitós en el primer. L’impost ha estat el dit, però l’ordre territorial –a més de la nova cultura pluripartidista– és cap a on apunta el dit: de l’amnistia a la dreta plural.