L’estrella de la plaça Sant Jaume és el signe polític de la dessacralització absoluta del Nadal. El naixement de Jesús havia donat durant segles sentit col·lectiu a aquestes festes. Però a mesura que el Nadal passava pel filtre de la sentimentalitat postmoderna, el motiu religiós s’ha anat erosionant. Ara bé, aquesta dessacralització s’expressa en forma de paradoxa: cada Nadal és més emfàticament ornamental que l’anterior. Com menys importància es dona al Nadal dels orígens, més intensa és la retòrica ornamental amb què s’anuncia i se celebra aquesta festa.
Els ajuntaments competeixen per veure qui té l’arbre més alt i més barroc. A tot arreu, la il·luminació festiva impera, hiperbòlica, als carrers durant un mes i mig. Per descomptat, el rococó nadalenc impera també als comerços, cafeteries, escoles, oficines i hospitals. Els vidres dels aparadors estan esquitxats de neu falsa. Una bigarrada iconografia d’elfs, estrelles, espelmes, corones, caganers, rens i trineus ho inunda tot. Ingents quantitats de boles vermelles i branques d’imitació d’avet presideixen les sales d’espera. A les portes, corones de fals boix grèvol o bé estrelles daurades. De moltes finestres baixen cascades de llums. Hi ha grans ninots del Pare Noel escalant els balcons. Als interiors de les cases, ponsèties o avets de plàstic i boles multicolors. I a tot arreu, cançons de Nadal sobretot en anglès. “I’m the happiest Christmas tree / Ho ho ho, hee hee hee...”.
Neu de fantasia, apoteosi lumínica, recula el pessebre, progressa la pastisseria
Mentre les autoritats s’esforcen a escombrar el rastre de la dolçor primigènia del Nadal, la gastronomia nadalenca es fa més i més ensucrada. No en fem prou amb els torrons i neules tradicionals. Incitats per una exitosa marca, els xefs més reputats han recreat els torrons tradicionals amb ingredients insòlits i combinacions inaudites. No en fem prou amb els suplements de nata i crema amb què algunes pastisseries, com a Can Massot de la Bisbal, recobreixen els torrons de massapà i ou, que en castellà s’anomenen de yema i en català crema cremada. No en fem prou amb els ara potser una mica arcaics polvorons i mantecados, dolços dels temps de la gana, en què el greix de porc, avui tan mal vist, era un gran luxe. Tampoc no en fem prou amb el torró Sant Jordi de la pastisseria Tuyarro de Santa Coloma de Farners que s’ha generalitzat a tot Girona (es tracta d’un torró fred i voluminós que s’ha de tallar a llesques amb un ganivet calent i està composat per diverses làmines de crema de massapà i crema de mantega embolcallades en un vistós cofre de crema cremada). No en fem prou amb el divertiment menut de les catànies, ni amb els torrons de xocolata, ni amb les figuretes de massapà que sintetitzen dues velles tradicions d’aquestes dates: la gastronòmica i la de fer regals als nens. No en fem prou amb els tortells de Reis.
No en fem prou amb aquesta immensa safata de postres nadalencs, per això ha calgut afegir-hi el panettone milanès. S’ha fet tan famós a les nostres botigues que el gremi de pastissers ja organitza un concurs per classificar-ne els millors. Amb la seva cúpula arrodonida, la seva dolça massa flonja, groga de mantega, farcida de panses i trossets de fruita confitada, fragant de vainilla, el panettone ha esdevingut un dels símbols favorits del Nadal. Recula el pessebre, progressa la pastisseria.
No és possible parlar del festival d’almívar nadalenc sense evocar els densos i no menys dolços perfums que la publicitat proclama amb la pomposa pronunciació anglesa de cognoms com Herrera, Rabanne o Saint-Laurent. També els perfums ajuden a reforçar l’emfàtica retòrica del Nadal contemporani, com els regals en general, com els bons sentiments que aquests dies desborden watsaps i facebooks. És un Nadal de pell enfora. Un Nadal de funda, d’embolcall, d’estoig, de capsa deliciosament embolicada. Un Nadal de brilli-brilli i neu de fantasia, de llum elèctrica i nostàlgia artificial. Si la retòrica d’aquests dies és tant sumptuosa i grandiloqüent, és perquè té un encàrrec molt difícil: omplir la buidor, amagar el no-res.
La fastuosa exhibició decorativa del Nadal dessacralitzat és, per tant, en el fons, el reconeixement de la transcendència perduda. És un intent emfàtic, és a dir, excessiu, incontinent, exagerat, de fer veure que el Nadal dessacralitzat és alguna cosa veritable.
Lee también
