John Kennedy, el president dels Estats Units la vida del qual es va acabar massa aviat, va ironitzar una vegada amb la idea que Washington tenia “l’encant del nord i l’eficiència del sud”. Ha millorat una mica, però quan hi vaig viure als anys noranta continuava sent una ciutat avorrida i mal administrada.
De Washington vaig venir a viure a Barcelona, un salt qualitatiu en benestar urbà. Vaig constatar, i ho continuo constatant avui, que és una ciutat amb l’encant del sud i l’eficiència del nord. S’hi viu conscient que la vida és curta i cal gaudir-ne i, alhora, potser herència de la seva antiga tradició com a centre de comerç mediterrani, la maquinària urbana funciona bé.
Hi ha un equilibri a Barcelona que no he trobat en cap de les altres vuit ciutats on he viscut. Es demostra en la seva gent. No he coincidit mai al mateix lloc amb tanta densitat de persones que hagin aconseguit aquella serena harmonia que recomanaven els filòsofs de l’antiga Grècia com a recepta per a una bona vida.
Molts noms em venen al cap, però avui vull destacar el d’un barceloní que va portar la combinació del principi del plaer i de l’eficiència a extrems heroics, i que ho va fer amb una exemplar elegància i amabilitat. Em refereixo a un altre president la vida del qual es va acabar massa aviat, l’enormement ric fundador i amo de l’enorme empresa global Mango.
Isak Andic tenia 71 anys quan va morir per una caiguda dissabte passat a Montserrat, la muntanya màgica que custodia la principal entrada terrestre a Barcelona. Va arribar a Barcelona amb la seva família d’ Istanbul, la seva ciutat natal, amb 15 anys. Al vaixell va conèixer un mariner que tenia el costum de portar una maleta plena de roba nova a Barcelona per fer negoci. L’Isak li va comprar el carregament i va recórrer les botigues de Barcelona fins a vendre-ho tot.
Va mantenir la relació amb el mariner i aviat li va començar a comprar no una maleta de roba, sinó dues. Li va anar bé, va formalitzar el seu negoci, va augmentar el volum d’importacions i va obrir una petita botiga. Després es va comprar una furgoneta i va començar a vendre la mercaderia per tot Espanya. Avui Mango té 2.800 botigues en 120 països, més de 15.500 empleats, i l’ Isak és, o era fins a la seva mort (em costa moltíssim de creure que ja no hi és), l’home més ric de Catalunya, i un dels quatre o cinc més rics d’ Espanya.
Isak Andic va ser un emblema de la ciutat: únic, brillant, mesurat, amable amb tothom
El dia que el vaig conèixer no en sabia res, de tot això. Va ser en un sopar d’unes deu persones a principis de l’any passat. Ell seia a la meva dreta. Res més lluny de la caricatura del poderós magnat que se sent –que exhibeix que se sent– important. Bé, ni em va passar pel cap que ho fos. Rialler i suau, parlava poc –més aviat per fer preguntes– i escoltava amb atenció cortesa les ximpleries que aquest servidor deixava anar. El millor, reia les meves bromes.
Al final del sopar em va demanar el número de telèfon, i jo, només faltaria, li vaig demanar el seu. Perdó, li vaig dir, “com et deies?”. Un parell de persones al meu voltant van somriure. Aquest Carlin no està al cas, devien pensar, seu tota la nit al costat de l’estrella del sopar i no sap qui és. Però l’Isak no es va ofendre. Va respondre amb naturalitat quan li vaig demanar que, sisplau, em lletregés el nom, amb la mateixa humilitat i cortesia que m’expliquen que demostrava als empleats de la seva empresa, fos quin fos el seu nivell.
Havent sopat vam passar per casa seva, em va ensenyar la seva extraordinària col·lecció de vins i me’n va regalar una ampolla. No havia tingut mai a les mans un líquid tan car.
Al cap d’unes setmanes, sopar a casa seva, on vaig descobrir que el seu gust exquisit no es limitava als millors vins francesos. Quadres de Miró i Picasso, escultures de Jaume Plensa decoraven el menjador i el saló. Em vaig atrevir a proposar-li de convidar-lo a sopar en un restaurant i va tenir la generositat de dir que sí. ( Com va escriure algú, un ha de tenir no només la vanitat de donar, sinó la generositat de rebre.)
Ell em va tornar a convidar un parell de vegades i va ser llavors quan em va explicar la història de l’arribada de la seva família a Barcelona, emigrants jueus –més aviat pobres– provant sort. També em va dir que el seu principal criteri a l’hora de triar personal per a l’empresa no eren les qualificacions sinó si eren bones persones. Ah, i vaig descobrir que fallava en una cosa important: no li interessava el futbol.
L’hi vaig perdonar perquè era un tros d’home i perquè vam coincidir en el més proper que tinc a una religió, el convenciment de la centralitat de l’atzar en la vida. El típic amb gent de molt d’èxit és que et diguin que de sort res, que tot es deu al seu inusual talent i a una capacitat de treball ferotge. Els agrada citar el golfista que va dir que com més s’entrenava, més sort tenia. L’ Isak no.
Ell va reconèixer que la sort ve primer. Després, només després, la saps aprofitar o no. Desitjaria que la seva mort –per relliscada i caiguda al buit– no ens hagués donat la raó. L’Isak va ser el que en diem un home afortunat, fins que va deixar de ser-ho.
Hi ha alguna cosa poètica en el fet que fos a Montserrat on va fer l’últim sospir
Si jo pateixo la seva sobtada absència, no em vull ni imaginar el dolor que estan travessant els fills, els altres éssers estimats i amics molt més íntims que jo. Hi ha consol possible? Ells em diran que no, però deixeu-me proposar una cosa.
Les vides no s’han de mesurar només amb les hores del rellotge o els anys del calendari. Una vida breu en el temps pot contenir una intensitat d’experiències desproporcionada. Mozart va morir als 35; Amy Winehouse, als 27; Joana d’Arc, als 19. Isak Andic va encabir 100 anys, o el triple, en els seus 71.
Lee tambiénQuan cauen els dictadors
Una cosa més. Estimava Barcelona. Va tenir la sort de trobar aquí un lloc que congeniava millor que cap altre amb el seu temperament serè, la seva joie de vivre i la seva energia empresarial. Hi va haver alguna cosa poètica també en el fet que Montserrat fos on va fer l’últim sospir. Emblema de Barcelona, és una muntanya única al món per la seva geologia exuberant i alhora harmoniosa. L’ Isak va ser un altre emblema de la ciutat. Únic, brillant, mesurat. I el més important: amable amb tothom.
Pel que fa a l’ampolla de vi que em va donar, ha passat més d’un any i mig i encara no l’he oberta. No trobava una ocasió digna de tal regal. Ara, sí. Aquest cap de setmana l’obriré en homenatge a un home que, amb total independència dels seus diners, em servirà durant els anys que em quedin com un exemple a seguir.
Lee tambiénLa família primer, o la nació?
