En la política gallega la família ho és gairebé tot. Pertànyer a un clan o altre ha permès que molts escalessin per sobre de les seves possibilitats, fins i tot sense tenir el graduat escolar, com és el cas de Rafael Louzán ( Ribadumia, 1967), recentment elegit com a president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF). A la terra de les meigas no existeixen les casualitats, sinó les amistats més o menys convenients, que permeten miracles, com ara començar sent bidell d’un poliesportiu i acabar anys després presidint la Diputació de Pontevedra.
Louzán, erigit fa uns dies com a nou rector del futbol espanyol amb els vots, entre d’altres, del FC Barcelona i de la Federació Catalana, prové d’una de les famílies polítiques més reeixides a Galícia, coneguda com los boinas , pel seu vincle amb el món rural. Aquest sector del Partit Popular sorgit als anys vuitanta tenia com a patriarca Xosé Cuíña, mà dreta de Manuel Fraga i el seu etern successor.
“Els madridistes estem molt contents amb ell, estic a la seva disposició”, diu de Florentino
El primer padrí de Louzán a l’Ajuntament de Ribadumia, la seva localitat natal i des d’on va fer el salt a la fama, va ser José Ramón Barral, Nené , alcalde de la ciutat durant 18 anys i, per a les autoritats, un dels principals traficants de tabac de Galícia i braç dret de Vicente Otero Terito (que al famós llibre Fariña es dedicava al contraban de tabac). Ell va ser qui va elevar Louzán primer a noi dels encàrrecs, després a bidell de poliesportiu i més tard a polític de casta. Amb Cuíña passaria de tinent d’alcalde del seu poble (1995) a secretari d’organització del Partit Popular de Pontevedra (1998), després que el seu mentor, Nené, fos expulsat del partit després de ser finalment detingut per contraban. I d’allà va passar a la Diputació de Pontevedra (2003), en què es va estar més d’una dècada. Des d’allà es va convertir en un nom clau de la política gallega.
La carrera de Rafa Louzán ha estat esquitxada de manera constant per acusacions de caciquisme, joc brut i corrupció. Un món, el de la política gallega, en què encara que tot sigui com sembla, sempre resulta impossible demostrar-ho: com ara que mai no es va saber si va ser Louzán qui va trair Nené amb una trucada anònima perquè fos detingut, o si va canviar de bàndol a última hora per perjudicar Cuíña en la seva candidatura per presidir el PP gallec. Tampoc si no va existir una xarxa de suports creada per ell anomenada el sindicat d’alcaldes que va ser clau en la posterior elecció d’Alberto Núñez Feijóo.
Els problemes amb la justícia no van trigar a arribar. Un dels seus grans projectes va ser regar de camps de gespa artificial tota la província. Els seus detractors el van acusar de concedir contractes públics a empreses vinculades amb el seu entorn. L’únic que es va poder demostrar va ser que havia pagat, el 2013, 86.311 euros per unes obres de millora del camp de futbol de Moraña, que, majoritàriament, ja estaven executades per un contracte anterior del 2011. Per això va ser condemnat per frau i prevaricació, malgrat que només seria condemnat en ferm (ja saben que demostrar què passa no és tan senzill) per prevaricació. Anys abans, el 2014, ja havia abandonat la política per ser president de la Federació Gallega de futbol, en què el 2021 va rebre la condemna de dos anys de presó i la inhabilitació de set per exercir com a càrrec públic. El seu recurs per ser exonerat presentat davant el Tribunal Suprem serà resolt el 2 de febrer.
Amic íntim de Javier Tebas i confés madridista i admirador de Florentino Pérez, fa pocs dies, en una entrevista a Telemadrid , va dir textualment: “Fa molt que el conec i li tinc una gran admiració per la seva feina, per on ha portat aquest club i tot el madridisme estem molt contents per la seva gestió”.
Perquè el seu nou projecte a la Federació tingui èxit necessitarà més que mai les seves aliances, ja què encara que ell defensi que la seva inhabilitació no afecta una entitat privada, els estatuts recullen negre sobre blanc com a requisit el fet de “no estar inhabilitat per a càrrec públic”. Aquesta serà una altra d’aquelles contradiccions que sempre l’han acompanyat i que està acostumat a superar.
