Anys nous,anys vells

L os años nuevos, la sèrie de Rodrigo Sorogoyen (Movistar+), alimenta el furor pel comentari que defineix el present. La idea d’acompanyar una parella durant deu caps d’any connecta amb altres històries, com la novel·la One day de David Nicholls, que si no recordo malament va inspirar l’obra de teatre Un cop l’any . L’element conclusiu del Cap d’Any i l’ambient nadalenc estructuren les trames. Són el ritornello d’una partitura brillant i desigual. Una partitura amb grans moments de retrat d’una joventut marcada pels estralls de la precarietat, la pandèmia i una incertesa existencial que instaura la vulnerabilitat i el desconcert com a codis de conducta individual i col·lectiva.

El gran al·licient de la història té més a veure amb el com que no pas amb el què. Les anades i vingudes amoroses d’una parella ja s’han explotat fins al paroxisme. Aquí, però, connecten amb l’air du temps (inestabilitat, dificultats per trobar habitatge, revolució dels protocols en les relacions de parella, angoixes) i amb el no-sé-què-em-passa-no-sé-què-tinc tan habitual al cinema independent. La naturalitat amb què els actors (Iria del Río, Francesco Carril i uns secundaris tan esplèndids com Ana Labordeta) defensen les situacions, els silencis i els diàlegs és prodigiosa. Actuen amb una convicció que per força remet al talent del director i dels guionistes. A banda del final, que reobrirà ferides polaritzades dignes de Los Serrano , Los Soprano o Perdidos , l’altre però té a veure amb el pas del temps, que s’encalla intermitentment i depèn més de l’ambició de la idea que no del material que tenen entre mans. Això dilata algunes escenes i obliga a forçar recursos com l’ús de la música –amb la inevitable escena de gent cantant dins d’un cotxe, omnipresent en la ficció moderna– o les escenes de sexe, d’un simbolisme al·lèrgic a les el·lipsis. Però s’agraeix la valentia d’ampliar el retrat d’una parella a un realisme crític però esperançat sobre un temps i un país.

L’element conclusiu del Cap d’Any i l’atmosfera nadalenca estructuren les trames de la sèrie

Ah, i un detall que algun sociòleg hauria d’estudiar. En una de les escenes, el protagonista li demana a un convidat que, per favor, pixi assegut. Fa anys, aquest hàbit es considerava una excentricitat o una degradació de la masculinitat. Avui, que els homes pixin asseguts té altres lectures. D’una banda, acaba amb els monòlegs de les humoristes, que durant anys van explotar la falta de punteria i el tema de la tapa del vàter com un clixé feliçment moribund. De l’altra, connecta amb una llegenda segons la qual orinar assegut és saludable per a la pròstata. Tinc una altra teoria: que en les condicions que han de viure molts joves, compartint pisos amb un únic lavabo, que els homes pixin asseguts és una picada d’ullet generacional sobre un hàbit de convivència que millora les con­dicions d’higiene. Un hàbit que intenta evitar el disgust que provoca haver de fer servir un vàter que, prèviament, ha patit la mala punteria d’un home dels anys vells.