Per alguns hongkonguesos, la República Popular de la Xina és el poli dolent. Però per la immensa majoria dels que viuen a Macau, és el poli bo, a més de la “ mare pàtria”, com ha tornat a demostrar la seva benvinguda al president Xi Jinping. La seva visita oficial, la primera en cinc anys, va començar dimecres i es prolongarà fins avui divendres, coincidint amb el 25è aniversari de la devolució de l’enclavament de mans de Portugal.
El cap d’Estat xinès no perdrà ocasió de destacar la reintegració pactada de l’excolònia, el 20 de desembre del 1999, com a prova de l’èxit d’“un país, dos sistemes”. Lema de la política ja aplicada dos anys abans a Hong Kong i, algun dia no gaire llunyà, segons confia Pequín, també a Taiwan, últim refugi dels anticomunistes que van perdre la guerra civil xinesa.
L’última vegada que Xi va visitar Macau va ser precisament amb motiu del 20è aniversari, el desembre del 2019, quan el
contrast amb les turbulències de Hong Kong –en plena contestació– era particularment vistós. Aquella diferència s’ha atenuat molt des de la pandèmia de la
covid, que va aïllar els dos enclavaments de la resta del món i va posar de manifest la vulnerabilitat de les seves economies.
Aquestes s’han hagut de reinventar des que els governadors britànic i portuguès van arriar les seves respectives banderes. En el cas de Macau, per segona vegada, després de la decisió política de rebaixar el pes del joc en l’economia. El 2007 –cinc anys després del final del monopoli del Casino Lisboa i derivats– els casinos de Macau –molts dels quals de capital nord-americà– ja avançaven Las Vegas en volum de negoci.
Macau continua sent l’únic lloc de la Xina on el joc i les apostes són legals i prop del 40% de la seva recaptació prové dels impostos als operadors de casinos. Entre els quals, The Venetian, del grup Sands de la família Adelson, el més gran del món.
El 2022, el Govern autònom de Macau va prorrogar per deu anys les llicències dels sis macrocasinos a canvi d’un compromís d’inversió pròxim als 12.000 milions d’euros en diversificació: en turisme de congressos, esports, concerts i lleure en general, a més de turisme sanitari i altres activitats de serveis. El gigantisme de casinos i hotels ha canviat la cara de la Macau adormida d’altres temps i estadísticament ha convertit els seus habitants en els més rics de la Xina. El dany hauria pogut ser irreparable per a la part històrica de l’excolònia si no hagués estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, el 2005.
Que Macau sigui l’alumne exemplar d’“un país, dos sistemes” no significa que Pequín se’n refiï. A finals de l’any passat va impulsar l’aprovació per part de la seva Assemblea –com va fer a Hong Kong– de la llei que autoritza la Comissió de Seguretat de la Regió Administrativa Especial a vetar candidats “antipatriòtics”, tant a la direcció executiva com a diversos alts càrrecs. No sembla que hagi suposat cap glop amarg a Macau. Encara que només sigui perquè, des que els anglesos van convertir Hong Kong a matadegolla en centre del narcotràfic d’opi –que transportaven des de l’ Índia Britànica–, l’enclavament portuguès no va trigar a convertir-se en el germà petit, malgrat que té tres-cents anys més d’història colonial.
La benvinguda al president contrasta amb la diversitat d’apreciacions a la veïna Hong Kong
Per Macau, la reintegració a la Xina –que en realitat va començar amb l’agitació procomunista del 1966– ha suposat un mannà econòmic. És més, només Pequín podia impedir que les tríades o màfies xineses de Hong Kong escombressin les seves pròpies tríades, davant el suculent mercat de l’obertura del joc (fins aleshores monopolitzat per Stanley Ho, de la mateixa manera que el contraban d’or estava en molt poques mans, ben relacionades amb Pequín). Des del 2008, cada resident a Macau rep una transferència anual a compte dels impostos del joc, que aquest any equival a 1.200 euros.
A Hong Kong, al contrari, la reintegració va deixar un regust agredolç a alguns, per la progressiva pèrdua de pes relatiu de la ciutat. Ja no a la Xina, sinó a la mateixa àrea de la gran badia cantonesa, on avui dia la puntera Shenzhen –a un quart d’hora– la dobla en població. A Macau, tot i això, el sabor de boca és més semblant al d’un pastís de Belém, aquest dolç ubic per a la massa de turistes (fins a un milió per setmana).
En qualsevol cas, al seu Portugal d’origen –únic soci a Europa occidental de les Noves Rutes de la Seda– es considera que Pequín ha complert a grans trets el pacte per a la transferència de sobirania. Al seu dia, el més difícil va ser explicitar la protecció, durant cinquanta anys, no només de les seves particularitats legals, socials, econòmiques i culturals, sinó específicament de la llengua portuguesa.
Avui dia, encara que hi hagi un 7% de catòlics, només un de cada quaranta habitants de Macau, a tot estirar, domina el portuguès (incloent-hi el grapat de parlants del dialecte crioll). Tot i això, la llengua de Camões –que, per cert, va viure a Macau– continua sent oficial, al costat del xinès, en contrast amb la marginació de què va ser objecte per part de l’ Índia després de recuperar, per la força, Goa, Daman i Diu.
La moderada satisfacció portuguesa no és gratuïta. Macau va ser l’última colònia europea a Àsia –els xinesos no van voler cedir aquest honor als britànics– i l’única en què els portuguesos van poder arriar la bandera de manera pacífica, gràcies a la paciència i legalisme del Govern
xinès, que, tal com va reconèixer la mateixa Margaret Thatcher als anys vuitanta, podria haver enviat l’ Exèrcit Popular d’ Alliberament a devorar les colònies europees en una sola tarda.
La Xina assegura que vol convertir Macau en una baula essencial en les seves relacions amb el món lusòfon –en lloc del món llatí en general–, amb resultats discrets. El seu pròxim cap de govern hi insisteix. També Xi
Jinping cridava aquest dijous
a conrear el tarannà “obert i inclusiu de Macau” per “atreure talent internacional, sense por a innovar”.
Cal dir que la cooficialitat del portuguès a Macau –com la de l’anglès a Hong Kong– genera les seves pròpies dinàmiques. El contingent de portuguesos més gran a l’excolònia avui dia està format per advocats. Perquè no només el patrimoni legal sinó també els títols de propietat estan en portuguès. Un detall que va portar el jurista xinès Sam Hou Fai, ja als anys noranta, a ampliar estudis a Coïmbra. Aquest divendres, Sam Hou Fai es convertirà en el primer cap de la Regió Administrativa Especial que no ha nascut a Macau –encara que hi hagi viscut 38 anys–, però també en el primer que domina el portuguès, després d’haver estat a més president del seu Tribunal d’Última Instància.
Macau és l’únic lloc de la Xina on el joc és legal i prop del 40% de la recaptació ve dels casinos
Cal dir que la demografia de Macau i la de Hong Kong són bastant diferents, no només per haver tingut diferents patrons colonials. Fins abans de l’emancipació de Portugal, la meitat dels residents a Macau havien nascut al territori de la República Popular de la Xina, i en no pocs casos hi havien arribat nedant. Per això, malgrat que la immensa majoria són tan cantonesos com els xinesos de Hong Kong, la seva actitud cap al mandarí és molt més positiva i els visitants de la resta de la Xina no hi detecten l’hostilitat que de vegades es dona a l’excolònia britànica, tot i que molts dels hongkonguesos més hostils, per desenes de milers, van abandonar l’enclavament amb rumb cap al Regne Unit o Austràlia després de la fi de les protestes del 2019-2020.
