‘Papallones negres’
Des de molt jove el preocupa la qüestió mediambiental; avui dirigeix el Festival de Cinema Mediambiental de les Canàries. Fa 14 anys va començar a investigar els desplaçaments per qüestió climàtica a l’ Àfrica, Àsia i Amèrica, on va filmar les tres grans conseqüències de l’escalfament global: la pujada del mar, la desertització i els cada vegada més freqüents huracans. Va decidir fixar-se com afectava tot això les persones i explicar-nos-ho en el documental d’animació Papallones negres , que ens narra la catàstrofe i el destí de tres dones amb la col·laboració d’ Edmon Roch, productor de Tadeu Jones , i de Ruben Blades, que ha compost la cançó. La pel·lícula, avalada per l’ONU, va ser aplaudida a Nova York l’octubre passat a les Nacions Unides com a exemple de film que fa prendre consciència de la devastació del planeta.
He dedicat 14 anys a documentar l’èxode que és conseqüència del canvi climàtic. Al principi eren milers de persones, ara en són milions.
Què ha vist aquests 14 anys?
Em va impactar Turkana, al nord de Kenya. Vaig conviure amb una tribu nòmada que viu del pasturatge, però en 30 anys allò és un desert, els rius s’han quedat secs.
Terrible.
Els turkans excaven a la llera dels rius per veure qui obté la darrera gota d’aigua; he viscut disputes en la tribu molt violentes. Allà vaig conèixer una de les meves protagonistes, la Tanit.
Va haver de marxar per sobreviure?
Sí, als suburbis de Nairobi amb els seus quatre fills. La Sheila vivia a Ghoramara, una petita illa al sud de l’ Índia. Per la pujada del nivell del mar, allà on vivien 50.000 habitants només queden uns quants centenars. S’enfonsarà en pocs anys, cosa que ja passa
a tot el sud d’ Àsia.
La seva tercera protagonista és la Valeria.
Sí, vivia a les Antilles Menors, un paradís on l’escalfament del nivell del mar fa que els huracans siguin cada vegada més violents. L’ Irma va ser devastador, amb vents sostinguts de 340 km. La Valeria, que va sobreviure a la catàstrofe, va haver de marxar.
El seu documental el protagonitzen aquestes tres dones. Per què?
Vaig començar fent un documental de les comunitats, però vaig anar veient que eren les dones les que decidien “cal marxar”. Després d’anys de rodar vaig decidir centrar-me en la història d’aquestes tres dones, que representen milions de desplaçats.
Les va acompanyar en el seu èxode?
Sí, als suburbis de tres grans ciutats, Nairobi, París i Dubai, on acaben amb una vida miserable perquè el desplaçat climàtic continua sense estar reconegut per la Convenció de Ginebra.
Són persones que ho han perdut tot.
L’única cosa que els espera és la prostitució, l’esclavitud, nens robats...
Expliqui’m què el va impactar.
El primer que vaig sentir va ser culpa, perquè som nosaltres els que hem generat el problema climàtic. A Turkana o a Ghoramara no hi ha fabriques ni cotxes, ells han viscut en equilibri amb la natura i nosaltres els hem arruïnat la vida. Et costa fins i tot enregistrar-los, però crec que és bo que la gent s’assabenti del que està passant.
Conscienciar.
I tractar d’ajudar aquelles persones, visibilitzar-les. A més, quan la Sheila o la Tanit s’emporten els fills deixen enrere els avis, i és per això que desapareixen cultures ancestrals.
Per què ha va decidir explicar aquestes històries en animació?
A l’espectador li costa d’anar al cinema per veure un documental, i l’animació ajuda;
i, a més, crea un filtre que fa que la història, encara que és molt dura, no et generi rebuig, l’endolceix.
Però tot alimentat des de la realitat.
Sí, de les imatges i sons que vaig gravar durant 14 anys, com les dones turkanas cantant, una meravella.
Vostè ha vist l’avanç del canvi climàtic.
Fins ara estava lluny, ara ja el tenim a casa: la dana és un fet que es produirà amb més freqüència, i fixi’s el que ha passat.
Què?
S’han dedicat a tirar-se els trastos els uns als altres per veure qui en té la culpa, però no han informat la població que això és canvi climàtic i no pas un fet aïllat.
Cert.
Estem davant la circumstància més dura a què ens enfrontarem com a éssers humans. Això anirà a més i afectarà les nostres vides, però jo vull ser optimista.
Com?
En l’última cimera del clima es va demostrar que el 90% de les emissions de diòxid de carboni estan en mans de 100 empreses i quatre o cinc països, és a dir, que no s’han de convèncer 8.000 milions d’habitants.
Com ho viuen els seus protagonistes?
No són conscients del canvi climàtic, creuen que és el destí, que un déu els ha castigat perquè han fet alguna cosa malament. Jo els deia que érem nosaltres, els països rics, els culpables, però no em creien.
Paradoxal.
Sí, ells viuen una situació molt cruel i nosaltres no som capaços ni d’ajudar-los per una cosa que hem provocat. Cal reconèixer la figura de l’emigrant climàtic.
Quines xifres tenim?
Aquest any han emigrat per qüestió climàtica 24 milions de persones, i es calcula que el 2030 seran 50 milions, segons xifres de l’ONU. L’altra gran xifra de migracions és per conflictes bèl·lics i aquest any no han arribat a 7 milions. És un problema internacional molt gran, però no s’està afrontant.
El canvi climàtic s’accelera.
La realitat és pitjor que les previsions científiques i el planeta està començant a fallar.
