En el volum de periodisme de Mercè Rodoreda que Mercè Ibarz ha publicat fa poc a Comanegra hi ha una carregada contra el Don Joan. Don Joan? On vas a parar! Si vivim en una època de gàngsters i pistoles! L’article de Rodoreda es va publicar l’1 de novembre de 1933 i és l’article típic de Tots Sants que, com deia José Luis Guarner de les pel·lícules de James Bond, passava regularment pels diaris com els bancs de bacallans pel golf de Terranova. El tema del Don Joan m’atrau perquè dos amics molt estimats s’hi han interessat. Com molts joves de la postguerra, Josep Palau i Fabre es va identificar amb el personatge, que veia com una figura transgressora. Molts anys més tard, Quim Monzó va fer una versió teatral del Don Joan amb Jérôme Savary d’El Grand Magic Circus! Era aquella època en la qual lligar als bars de nit era gairebé una obligació si no volies quedar com un ànec. Per això, l’altre dia vaig mirar L a vida secreta de Don Joan d’Alexander Korda, una pel·lícula del 1934 amb Douglas Fairbanks en el paper protagonista.
És una pel·lícula visualment molt atractiva, amb enquadraments que semblen trets de les escenes costumistes de Goya: fa tota la pinta que Korda se les havia mirat del dret i del revés. Al començament hi ha un joc ràpid de primers plans de cares de dones amb l’ombra de Don Joan que es projecta per les parets de Sevilla: està molt i molt bé. Fairbanks, que el març del 1934 va ser a Barcelona –el crític Joan Tomàs el va dur a fer el tomàquet al cabaret La Criolla– tenia quaranta anys repicats. I tot i que es conservava, no era cap criatura. Havia estat una estrella de les pel·lícules de capa i espasa. La versió de Korda s’adapta al perfil de galant una mica passadet. Resulta que hi ha un jove que, meravellat per les proeses de Don Joan, en segueix les passes, n’estudia els mètodes i es fa passar pel mestre, mentre el Don Joan veritable fa dieta, té un massatgista i va al gimnàs. Una nit, el marit enganyat desafia el jove suplantador i el mata. El Don Joan veritable, endeutat fins al coll, aprofita la confusió per desaparèixer. Se’n va a París, es fa passar per un militar a la reserva i sense l’aura del nom llegendari no es menja un torrat. Quan torna a Sevilla encara és pitjor: aquest paio, amb aquesta fila, Don Joan? La gent se’n fot a la cara.
Fairbanks, que el març del 1934 va ser a Barcelona, tenia quaranta anys repicats
A quants artistes, escriptors, futbolistes, empresaris, marques, els passaria igual que al Don Joan de Korda? Sense el prestigi daurat del nom, sense l’aura misteriosa de la llegenda, què serien? Quina capacitat tenim la gent de discernir l’atreviment, la bellesa, la seducció, sense els motllos de les imatges idealitzades que ens fem de les coses? La vida privada de Don Joan té un argument molt fi. Que demostra, a més, que la cultura no és lineal. En el mateix moment que a Rodoreda li semblava que el Don Joan era un tema tronat i infumable, Korda, amb el concurs d’un gran Douglas Fairbanks, en treia un suc contemporani, nutritiu i il·luminador.