La impremta del BOE és de Puigdemont

Acabem el 2024 com el vam començar: nosaltres, el BOE; vostès, la falsedat.
Així va acomiadar Pedro Sánchez l’any parlamentari ahir al Congrés, en al·lusió directa a Alberto Núñez Feijóo. És una frase enginyosa per a l’ús a l’hemicicle. Només que diu entre poc i gens de la complexa realitat política del present. Ni el Govern central està en condicions de publicar al BOE tot el que voldria, atesa la feblesa i precarietat dels seus suports al Congrés, ni tot el que surt per boca de l’oposició es pot despatxar despectivament com a fang i falòrnies, com demostra la intensa agenda judicial d’aquests dies a la capital d’ Espanya.

Les coses no són com eren, per molt que digui Sánchez. Aquesta legislatura, haver demanat mort!, tot passa per Waterloo. I des d’allà Carles Puigdemont ha certificat en tres intervencions en una setmana, l’última a TV3, que té la ferma intenció de fer pujar els colors al president del Govern debatent sobre la necessitat de sotmetre’l a una moció de confiança al Congrés.

El problema de Sánchez és que no va negociar assegurança per a la legislatura

L’envit és a la gran: o es parla d’això a la cursa de San Jerónimo o la legislatura espanyola se’n va en orris. No només això. Puigdemont, i també el seu home a Catalunya, Jordi Turull, han insistit que no es donen ni tan sols les condicions mínimes per negociar els pressupostos generals de l’ Estat.

Clar i català: Sánchez té la capçalera del BOE, però el botó que posa en marxa la impremta està en mans de Junts. A Puigdemont, acostumat a jugar amb foc, sembla no importar-li la possibilitat de provocar finalment un incendi encenent un llumí rere l’altre.

Tot i això, l’opinió majoritària entre els experts és que, passi el que passi, amb pressupostos o sense, Pedro Sánchez tirarà endavant pels segles dels segles, amén. O sigui, fins al 2027. És realment sorprenent fins a quin punt s’han alterat les regles del sentit comú democràtic. Fins a l’extrem de naturalitzar i donar per bo que un Govern que no pot aprovar el text normatiu més important de cada exercici, la llei de Pressupostos, pot continuar sense despentinar-se al capdavant de les seves responsabilitats sense haver d’assumir que ja no gaudeix de la confiança necessària per liderar un país. Una cosa és ser-hi; l’altra, governar. A la Moncloa s’hi està per al segon, i això vol dir aprovar pressupostos.

El problema de Sánchez està en l’import pel qual va negociar la seva investidura i que no incloïa una assegurança de legislatura. Va comprar car i a més sense saber-ne el preu final. Un preu que difícilment està en condicions d’afrontar, perquè, a més, varia en cada negociació. Des de Waterloo s’exigeix el cobrament de les factures vençudes i s’amenaça permanentment d’enviar-ne altres de noves, mentre que Sánchez demana temps, paciència i confiança per posar en ordre la seva tresoreria i saldar el que li diuen que deu. No podrà. Ho sabia Junts quan va firmar l’acord amb el PSOE, igual que ho sap ara, quan exigeix el seu compliment.

Ve ara a més a la festa el rejovenit Oriol Junqueras, a qui no convé ser menys dur que Junts, sobretot per haver quedat acreditat que al seu partit hi ha més d’un 40% de militants que preferirien veure’l jubilat. En fi, que sí, que acabem com vam començar, com diu Sánchez, però una miqueta pitjor. No quant a l’ambient, que continua sent el mateix, però sí referent a les possibilitats reals de la legislatura des del punt de vista pràctic i legislatiu.

No podem resistir-nos a un apunt final, encara que per això hàgim de recórrer a un brusquíssim gir argumental sense solta ni volta. Ens referim a la
interlocutòria de l’ Audiència de Barcelona que obliga el jutge Joaquín Aguirre a arxivar ja sense demora la causa russa del procés, no sense abans assenyalar que algunes de les seves decisions
són directament un “frau de llei”. Arribats a aquest punt, i encara que el susdit tingui previst jubilar-se al gener, la pregunta sense resposta és la següent: fins on ha d’arribar un jutge per ser acusat de prevaricació?