Un dels millors trucs de la nova “nova política” de la dreta estatunidenca ha estat l’articulació d’un relat que li permetrà simular que exerceix el poder com si fos l’oposició a un règim dictatorial. Una de les peces clau d’aquesta narrativa és el concepte d’“enemic interior”, que David Horowitz va contribuir a fomentar a The enemy within. How a totalitarian movement is destroying America (2021) i que va ser esgrimit amenaçadorament per Donald Trump durant la campanya. David Horowitz, pare de Ben Horowitz (d’Andreessen i Horowitz, els inversors de risc que promouen la teoria del tecnooptimisme) i mentor de primera hora de Stephen Miller, speechwritter i un dels principals consellers del president electe, és un veterà propagandista sorgit del gel de la guerra freda.
Després de fer-se amb la flor i la nata de la intel·lectualitat de la vella “Nova Esquerra” nord-americana, als vuitanta, es va convertir en l’encarregat de l’arsenal dels “Esquerrans per Reagan”. I, des de llavors, no ha parat de fabricar munició per a les guerres culturals de la dreta. Quan es va enrolar en el neoconservadorisme, va cuinar el concepte d’islamofeixisme per alimentar el discurs de “la guerra contra el terror”. Un cop passat amb armes i bagatges al trumpisme, s’ha dedicat a denunciar les agendes ocultes que el liberalisme progressista i les elits del Partit Demòcrata haurien suposadament orquestrat per destruir l’Amèrica cristiana i convertir-la en un règim totalitari.
Han venut el trumpisme com un moviment d’alliberament nacional i com una transició democràtica
A El concepte del polític , Carl Schmitt parlava dels enemics interiors descrivint-los com individus o col·lectius que habiten dins del territori i representen una amenaça per a la supervivència de la comunitat nacional i als qui l’Estat ha d’assenyalar i combatre. En el reciclatge de Horowitz, es caracteritzen principalment perquè ja han pres el control de les institucions i actuen com una mena d’Estat totalitari dintre de l’Estat constitucional. Les prestacions d’aquesta redescripció salten a la vista. Tant si es tracta de conquerir o reconquerir el poder com sobretot si es tracta, com ara, d’exercir-lo. I, abans de la presa de possessió, el trumpisme 2.0 ja les està usant, adaptant-les plàsticament al seu relat, identificant, en funció de l’objectiu i el context, l’amenaça existencial amb l’“Estat mainadera”, l’“Estat profund” o l’“Estat administratiu”. D’acord amb la retòrica del nacional-llibertarisme presentat en societat per Vivek Ramaswamy al juliol, per exemple, el gran desafiament del nou executiu és la lluita contra l’Estat administratiu, que, des dels temps remots del president Franklin Delano Roosevelt, s’hauria erigit com un quart poder convertint inconstitucionalment en una dictadura la República dels Pares Fundadors. Un cop despatxat el trumpisme com un moviment d’alliberament nacional, sembla que ha arribat l’hora de vendre com una transició democràtica la segona presidència de Trump.