Al Govern de Pedro Sánchez li queda encara al davant un llarg turment parlamentari en mans d’un dels seus companys de majoria parlamentària més incòmodes; es tracta de Junts, el partit de Carles Puigdemont. La dilatada agonia de l’impost a les energètiques, fins al seu decaïment, donarà encara noves oportunitats perquè els independentistes catalans desbaratin els esforços tècnics i les cabrioles parlamentàries de María Jesús Montero, la vicepresidenta primera i responsable de la cartera fiscal. Amb aliances amb el PP de Alberto Núñez Feijóo incloses. Calvari que és resultat tant de visions diferents de la política econòmica dels uns i els altres com de la coagulació de noves aliances socials teixides pel grup català els últims mesos.
Per a més abundor, la fiscalitat serà una estació intermèdia prèvia a la destinació final, els pressupostos generals de l’ Estat. Tot i que en política sempre és perillós aventurar resultats, ja que en la seva essència hi ha el canvi constant de posicions, la probabilitat que el grup de set diputats que dirigeix Miriam Nogueras acabi donant el sí als comptes que presenti el Govern és mínima.
L’espai d’acció de Junts és molt estret. Sense governar ni la Generalitat ni la capital de Catalunya, el seu acompliment queda en exclusiva reduït a l’exhibició de força al Congrés i els trofeus que obtingui de l’esgrima parlamentària. La negociació de partides delimitades dels pressupostos són més interessants per a les forces polítiques que després les gestionaran des de governs autonòmics o grans municipis, però, de moment, la dificultat política de Junts és en el fet que es mou en el buit més enllà de la carrera de San Jerónimo. Lliurar els pressupostos a Sánchez significa deixar el Congrés en una posició secundària el que resti de legislatura. Probablement per això, els de Puigdemont han presentat unes exigències prèvies de negociació difícilment assumibles per Sánchez, tenint en compte les coordenades polítiques vigents.
Pels independentistes, la congelació dels pressupostos fins que es descartin finalment, per cansament, suposaria menys desgast, òbviament, que no pas pels socialistes al Govern. Però té lloc una altra circumstància que podria estimular la seva actitud refractària en aquesta qüestió. El poder econòmic, espanyol i català ha encaixat amb relativa calma que els pressupostos hagin quedat encallats al pantà parlamentari. I les grans patronals, la CEOE i Foment, no han dit aquesta boca és meva.
La cúpula deJuntsal maig a la localitat francesa d’Argelers
Toca aquí fer una mica de balanç per entendre el que pugui passar d’ara endavant. No és un secret que els de Junts s’han erigit en referent d’un àmbit rellevant del gran empresariat. Fa poc més de dos estius, un any i mig, al juliol, les eleccions generals van compondre un parlament en què no es podia fer res, ni a dreta ni a esquerra, sense comptar amb les minories nacionalistes de Catalunya i del País Basc.
L’aposta de complicitat amb Puigdemont de la burgesia catalana li ha donat fruits
En el cas d’aquesta última, el PNB era la peça estable, no havia canviat la seva pràctica política ni parlamentària. La incògnita venia de Catalunya, després de l’aventura independentista, la descomposició del seu sistema de partits i la pesada digestió al nord de l’ Ebre del descarrilament del procés. ERC, ja des de la legislatura anterior, va passar del radicalisme menestral al possibilisme penitent i va obrir el camí d’una negociació modesta amb el PSOE.
Però l’enigma Junts continuava sent-hi. Demonitzat per l’establishment espanyol: el pinyol madrileny; la dreta política i social; els alts cossos funcionarials; la mesocràcia dirigent de les comunitats autònomes, i fins i tot un sector del PSOE adaptat al constitucionalisme enravenat, rígid i caspós. Malgrat això, alhora que empestat, era clau.
En aquella situació, alguns burgesos catalans van apostar que Puigdemont servís tant per evitar la recrudescència de la crisi catalana, davant el perill que s’erigís un govern PP- VOX, com per defensar una política econòmica conservadora, en aquest cas per contenir les iniciatives dels socialistes i els seus aliats. Alguns, com el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, van avivar una relació que ja estava preestablerta. La resta és gairebé tota coneguda.
La història parlamentària d’aquests últims mesos permet rastrejar sense gaire complicació el desenvolupament d’aquella aliança. Malgrat les inicials crítiques ferotges a l’empresariat català, dels seus parions madrilenys, pel seu impuls i suport a l’amnistia; malgrat la campanya contra l’aliança socialista amb els independentistes, el cert és que aquella opció de la dreta econòmica catalana s’ha obert camí.
El cas de les energètiques i el seu impost és el que més rius de tinta ha fet córrer, potser perquè aquestes van buscar molt aviat la complicitat dels juntaires. Tenen el premi a prop. Els banquers, en canvi, potser creient que algun dels seus màxims responsables ja havia arribat a un acord al més alt nivell, van acabar abocats a una mort sobtada.
L’impost a les energètiques serà un martiri per al Govern espanyol; els pressupostos seran encara pitjor
Junts no és una extensió del poder econòmic, però la complicitat entre tots dos és un element objectiu del tauler polític espanyol. I fins i tot l’erràtic Feijóo sembla haver pres nota, amb la consegüent irritació d’ Isabel Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya, i el seu cap de gabinet. Pels independentistes, aquest joc és compatible amb l’apropament a les classes mitjanes.
Junts podria acomodar-se recollint els fruits de les seves accions parlamentàries i exhibint múscul al Congrés. Tensant les relacions amb el Govern per regenerar el seu calador electoral, però sense forçar un avanç electoral. Les urnes no són una sortida per a Puigdemont mentre continuï refugiat a Waterloo i l’amnistia no regeixi a Espanya. Una nova pròrroga pressupostària no significaria el final de la legislatura. L’oposició dura sense tombar Sánchez podria acabar sent l’opció més rendible per a Junts, compatible amb els seus nous amics del poder econòmic. Mentre no canviïn les circumstàncies.
