Us deveu haver fixat que allò que es fa a la majoria de tertúlies polítiques, encara que diguin que les organitzen per analitzar la realitat, és confrontar punts de vista ja prèviament coneguts. La tria de la majoria de participants, quan no és directament induïda pels partits polítics, busca que cadascun fixi una posició o representi una diversitat, de gènere, de color... Els participants que queden fora d’aquests quadrants i aporten complexitat i contradicció són minoritzats perquè esbiaixen les quotes i l’espectador no hi pot cercar confort sinó dubtes. Això és dona en les nostres latituds, encara que no ens és exclusiu.
Si l’aragonès Joaquín Maurín (1896-1973) fos viu ho tindria cru per treure el cap en alguna d’aquestes àgores. La seva evolució política l’ha deixat en terra de ningú i ha estat repudiat per molts. Va passar per l’anarquisme de la CNT, que el va marginar, i pel Partit Comunista d’Espanya, que el va calumniar. Va ser refusat pel trotskisme. Va fundar les seves pròpies organitzacions no sucursalistes, el Bloc Obrer i Camperol i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, als anys trenta, però s’ha arribat a obviar la seva paternitat. Més endavant va virar cap a posicions socialdemòcrates i la defensa de la democràcia representativa com a pont cap al socialisme.
⁄ Va escriure centenars, potser algun miler d’articles; era un home d’acció, però sobretot de reflexió
Maurín va ser considerat agent de Franco i també de la CIA. Els seus companys marxistes no li van tolerar l’exili novaiorquès. Si hagués mort durant la Guerra Civil, executat pel franquisme o assassinat com el seu company de partit, Andreu Nin, hauria rebut homenatges i se n’haurien fet llibres i biografies. Però la seva trajectòria té massa arestes per resultar còmode.
L’any 1995, la historiadora Anabel Bonsón va fer la biografia Joaquín Maurín, el impulso moral de hacer política . Sobre aquesta base, posant-la al dia amb nova documentació aflorada en els darrers trenta anys, Alberto Sabio presenta ara un nou estudi. El catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Saragossa publica Excomunistas. De la Revolución a la Guerra Fría cultural: Joaquín Maurín . Quatre-centes pàgines i un centenar amb notes, que es llegeixen molt bé i que aprofundeixen en especial en l’exili americà dels darrers vint-i-cinc anys del polític. Per abordar-ho, Sabio s’ha capbussat sobretot en la correspondència conservada a les universitats de Stanford i Miami i ha pogut resseguir la seva perplexitat davant dels intel·lectuals neutralistes quan ja eren evidents els crims de l’estalinisme, que ell mai no va blanquejar.
Maurín va escriure centenars, potser algun miler d’articles. Era un home d’acció, però sobretot de reflexió. La seva capacitat de sotmetre les seves idees a revisió constant el va fer canviar de pensament, sempre amb l’arrel socialista, a mesura que avançava la guerra freda. Els personatges estàtics són més fàcils de biografiar. Aquí, l’historiador ha sabut plasmar els canvis d’una manera intel·ligible.
L’ha ajudat el bagatge de treballs anteriors com El final de la dictadura. La conquista de la democràcia en España, 1975-1977 (2018) i Peligrosos demócrates. Antifranquistas vistos por la policia política de la dictadura, 1958-1977 (2011).
A la segona part del volum, la més nova, Sabio fa parlar molt Maurín a través de fragments de cartes, on destil·la valoracions agudes d’escriptors com Camilo José Cela o Ramon J. Sender, entre d’altres. “ Dicen que soy pro-norteamericano y antirruso, yo, que no soy pro ningún país, ni siquiera del mío. Y no acepto a quienes dicen que, si critico a los comunistas, hago el juego a McCarthy; ni a los que repiten que, si critico a McCarthy, hago el juego a los comunistas ”. Ja dèiem, com a tertulià no es guanyaria la vida, però quin personatge tan interessant!
Alberto Sabio Alcutén Excomunistas. De la Revolución a la Guerra Fría cultural: Joaquín Maurín (1896-1973) Galaxia Gutenberg 544 pàgines 24 euros