Contemplen el paisatge. El foraster només veu allò que es veu. Els vilatans saben fins on arriba el camí, què hi ha rere les muntanyes, què va passar en aquella casa, a qui pertanyen les terres i de qui varen ser abans, quin color tenyeix els camps a cadascuna de les estacions de l’any, on hi ha enterrats els seus avantpassats. Cada vegada que miren el paisatge, el paisatge els retorna memòria. Recuper aquesta imatge descrita per Bernardo Atxaga perquè serveix per entendre el presentisme. És un dels deu conceptes proposats per la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans com a neologisme de l’any, juntament amb fentanil, dana, transitar o no-binari, entre d’altres. La votació és oberta i s’hi pot participar fins al diumenge.
La definició de presentisme respon a “projecció dels valors del present en el passat”. Dit d’altra manera: desxifrar el món des del jo, com si tot començàs i acabàs amb un mateix. Com si no haguessin existit les lluites socials i els progressos que ens han portat fins aquí. Com si el descobriment, les reflexions, fossin propis, i no resultat dels canvis i la història. El terme escau molt a la generació digital, que només compta amb referents contemporanis, i el més perdurable que té són els tatuatges. El suport de fotos, llibres, vídeos i correspondència és efímer. No volen assimilar coneixement tant com expandir el propi enginy, millor si es monetitza, millor si influeix; necessiten la gratificació immediata.
Guanya el més ràpid, el que s’avança als altres, tot el que queda enrere no interessa
Guanya el més ràpid, el que aconsegueix avançar-se als altres, tot el que queda enrere no interessa. No té en compte les conseqüències dels seus actes, perquè ni el futur ni el passat valen gaire. Tot es limita a una successió d’ ara que cal explotar al màxim. L’egocentrisme els fa protagonistes d’un entorn que tampoc roman; clic, selfie, filtres que manipulen el context (és a dir, la realitat), exhibició a les xarxes i esperar l’aplaudiment. El paisatge no és memòria, sinó aparador on exposar-se per lluir-se.
Pretendre jutjar els esdeveniments del passat amb valors del present distorsiona la interpretació dels fets i dificulta que un pugui situar-se. No acaba de saber on és, tot i que sempre s’assenyali a si mateix, “jo sóc aquí”. El presentista és un foraster del temps que no veu d’on ve ni cap a on s’adreça el present.
Lee también
