La caiguda d’Al-Assad a Síria ha trencat el cinturó que unia els països musulmans xiïtes. Des de Teheran fins a Beirut, el règim dels aiatol·làs havia aconseguit unificar la minoria xiïta per primera vegada en segles, després de dècades de guerres internacionals, fratricides i civils a l’ Iraq, Síria i el Líban.
Síria era evidentment la baula més feble del cinturó. El règim alauita dels Assad representava una minoria en un país de majoria sunnita, de manera que era fins a un cert punt lògic que el cinturó es trenqués per allà. A l’ Iran, l’ Iraq i el Líban, al contrari, els xiïtes són majoria. La repressió atroç dels Assad durant dècades i la seva pertinença a la minoria alauita expliquen el ràpid enfonsament del règim una vegada s’havia esfumat la protecció de Rússia, l’ Iran i Hizbul·lah.
Els palestins continuen abandonats a la seva sort, sense cap aliat de pes
Rússia, concentrada en Ucraïna, el Caucas i l’ Àrtic; Hizbul·lah escapçat i delmat per la recent guerra contra Israel com mai des de la seva creació als vuitanta i l’ Iran incapaç d’assistir al règim concentrat a contenir la dissidència interna i salvaguardar el seu programa nuclear.
La caiguda del règim d’ Assad suposa un revés per a l’ Iran i un greu contratemps per a Hizbul·lah que tindrà més dificultats per recompondre les seves capacitats operatives i veu debilitada la seva influència a la regió. El seu aïllament geogràfic i la derrota contra Israel en la recent guerra, encara que es disfressi amb eslògans i discursos victoriosos del Partit de Déu, podria suposar un punt d’inflexió al país dels cedres, on el seu poder omnímode ha estat sempre font d’inestabilitat.
El trencament del cinturó xiïta a Síria és una victòria sense pal·liatius, en primer lloc, per a la població, que ha patit mig segle de repressió brutal del règim dels Assad. Encara falta veure si l’HTX i els seus satèl·lits, nacionalistes i islamistes a parts iguals, es comporten de manera molt diferent de la dels homòlegs en altres països i els antecessors en el poder a Síria.
A escala regional, Turquia, de moment, torna a sortir victoriosa d’un conflicte regional, després dels triomfs a Nagorno-Karabakh i creixent influència en tot el món turcman i Líbia. La creixent industrialització del país gràcies a les tensions comercials globals i disrupcions logístiques hauria d’assentar encara més el govern d’Erdogan malgrat la divisió interna i la inflació. Les monarquies del Golf també surten reforçades davant l’eix liderat per l’ Iran amb què estan enfrontats a l’ Orient Mitjà. Israel, de moment, també es pot donar per satisfet veient l’evolució de l’HTX una vegada pres el poder. Els palestins de Gaza i Cisjordània, mentrestant, continuen abandonats a la seva sort, ara sense cap aliat de pes tret dels huthis del Iemen, que podrien ser els pròxims a caure, en aquest joc de dòmino que s’emporta règims i dirigents, mentre les poblacions civils àrabs en pateixen les terribles conseqüències.