El calendari de la tribu

Li exigim al Barça una continuïtat de joc i resultats que no té cap altre equip a la Lliga espanyola. Amb aquest calendari i les exigències imposades per la indústria de l’espectacle, és impossible trobar un equilibri progressiu a l’altura d’unes expectatives que no són realistes. Des de fa unes setmanes, el Barça no juga bé i, sobretot, permet que els rivals guanyin, empatin i facin ocasions de gol al detall i a granel. La bombolla de l’excel·lència, que Hansi Flick va instaurar els primers mesos, no pot amagar un problema probablement irresoluble: la saturació. L’únic jugador que reacciona seguint un patró competitiu de superheroi és Lamine Yamal, que encara no té els galons de Messi per convertir-se en la solució polivalent i permanent. Fixem-nos en el calendari i tindrem la resposta de molts dubtes i desconcerts. De fet, l’actitud de Flick de no buscar mai excuses és la més honesta, però això no li estalviarà entrebancar-se contra les evidències.

Històricament, el Barça ha passat per llargs períodes de victimisme. No eren mesos de merda: eren anys de merda. Jo vaig aprendre les primeres nocions de barcelonisme assimilant la sagrada tradició oral del Camp Nou: si perdíem, la culpa era a) de la pluja, b) de l’àrbitre, c) del Madrid i d) d’una fatídica combinació dels tres elements. Eren causes versemblants, que fèiem servir com analgèsics per construir una soferta narrativa sentimental. Els anys de l’opulència (principis dels noranta del segle XX i del segle XXI) van alterar l’ecosistema emocional del club. Es van crear noves generacions de culers al·lèrgics al nyé-nyé-nyé tribunero , amb protocols anímics més compromesos que els dels seus ancestres.

Històricament, el Barça ha passat per llargs períodes de victimisme

Ara hem de renovar els elements que expliquen partits com els que hem jugat contra Las Palmas, Celta i Betis fixant-nos, a més dels arbitratges i en els errors propis, en el calendari i l’exigència que ens imposem. Emprenyar-nos si l’equip no juga bé i veure que els canvis estan pensats per poder assumir el pròxim partit (demà passat, Dortmund), passa a tots els clubs d’elit. En una altra època, empatar a Sevilla s’hauria considerat un resultat dolent però suportable. Avui, en canvi, tractem l’empat en camp contrari com un derrota que, si l’equip no juga bé, amplifiquem amb una vehemència que ens acosta a una veritat més virtual que real. Quin sentit té que, a la pràctica, empatar sigui igual que perdre?

La sofisticació de les anàlisis també afegeix adrenalina a la percepció del resultat. Les estadístiques són un element crucial de la guarnició dels partits. Tot i això, saber que el gol de Lewandowski s’aconsegueix després d’un minut i disset segons i de vint-i-set tocs aporta res al vincle entre l’aficionat i l’equip? És, ho admeto, una curiositat que després podem introduir a les múltiples big data que alimenten la informació i el comentari futbolístic. Així i tot, quantes passades van precedir els gols del Barça al Bernabeu del 1974? I és probable que George Best, fos des del punt de vista estadístic, una calamitat. Contra el contagi d’estats d’ànim excessivament dramàtics (o eufòrics), vacunem-nos mirant els calendaris dels últims anys i adonem-nos que l’actual és una aberració que per força ha d’influir en el rendiment dels jugadors i, per extensió, en la nostra manera d’entendre la pertinença a la tribu.