Ens veiem al carrer

Al futbol hi ha molt poc pijo . Últimament­ Riqui Puig i para de comptar. És una de les seves grandeses. L’absència de classisme permet arribar a l’elit a nois com Lamine Yamal o el Chimy Ávila, originaris tots dos de barris deprimits on el futbol més que un esport és una escapatòria, un bitllet de loteria al que es poden aferrar a còpia de mossegades o driblatges. Ahir el Betis i el Barça van empatar, liderats per dos futbolistes murris d’estils antagònics que de ben segur haurien viscut una altra vida (pitjor) sense la pilota als peus.

El Chimy juga a intimidar. Converteix cada pilota en una batussa i si té l’àrbitre de la seva part (ahir l’hi va tenir, quina amnistia la seva) pot trasbalsar un equip sencer. Al Barça li va passar. Els seus tatuatges, escampats per tot el cos, expliquen la seva vida. La seva mare hi apareix idealitzada amb barret d’ala i empunyant una pistola. També hi ha una neboda que va ser metrallada des d’una motocicleta. El nostre home va néixer i va viure en un barri de l’extraradi de Rosario i el futbol el va salvar in extremis, ja que als 19 anys es buscava la vida recollint cartrons. Jugant avui, amb 30 de fets, és un animal salvatge que només les targetes d’un àrbitre amb personalitat poden domar. Si això no passa, desferma la seva ira i ho converteix tot en una batalla territorial, com si amb cada pilota dividida defensés la seva pròpia supervivència. Juga desbocat i fa por. És el malvat d’ El cap de la por , dins la pell de qualsevol dels dos Roberts, sigui Mitchum o De Niro.

El Barça, assetjat pel Chimy Ávila, va desaprofitar una altra exhibició de Lamine Yamal

Lamine Yamal va ser amansit a temps per la Masia, de manera que la seva rebel·lia, nascuda al carrer, arriba vellutada passada pel sedàs de l’acadèmia. El seu partit al Villamarín va ser una meravella que els seus companys no van saber rendibilitzar. La gambada del de Rocafonda s’assembla a la de Thierry Henry, és insonora i vaporosa. També felina. En la millor jugada del partit del Barça (la del 0-1, en realitat l’única) va donar la penúltima passada a Koundé perquè aquest centrés a Lewandowski. En el segon gol la seva assistència va ser per a Ferran Torres. Lamine Yamal imprimeix a les seves accions una elegància desconeguda per a la seva edat, embolica la pilota per a regal als seus companys, que si no saben aprofitar-la és per incompetència. El lideratge futbolístic de l’adolescent és cada vegada més obvi, el busquen quan van mal dades, pendents que una de les seves escapades decanti l’escomesa. Ahir només ell va estar a l’altura, per això va acabar el partit doblement disgustat. Es va buidar per guanyar i no ho va aconseguir.

Massa velocitat

Necessita assossegar-se el Barça de Hansi Flick i deixar de fer-ho tot tan ràpid. Les solucions dels problemes sovint es troben als camins intermedis. Entre el cèlebre i provocatiu “córrer és de covards” de Carles Rexach i el galop continu hauria d’existir una velocitat que permeti aturar-se a pensar de tant en tant, sobretot amb el marcador a favor i a la recta final d’una batalla com la d’ahir.

Accelerat per atacar i defensar, va pensar poc el Barça contra el Betis, assetjat pel Chimy i liderat per un jugador de 17 anys que té el futbol i tots els seus ritmes al cap, però que no pot guanyar sol com feia al barri. Llàstima.