"Habitatge digne per un Pirineu viu. Sostre. Terra. Vida”. La pancarta era empesa divendres passat pel centre de la Seu d’Urgell. Unes 1.500 persones al darrere, moltes per a una localitat amb poc més de 12.000 habitants censats. Censats que no necessàriament residents. Ho denuncien els organitzadors: l’habitatge està segrestat per especuladors i pisos turístics i és impossible per als treballadors poder viure a les comarques pirinenques. A banda d’un bon grapat d’organitzacions i entitats de la zona, també hi van desfilar gent de Val d’Aran, el Berguedà, la Cerdanya o Andorra.
El que denuncien no és una raresa, és un clam que travessa ciutats i pobles europeus, amb una virulència especial a Espanya, un dels països amb menys habitatge públic i de protecció oficial del continent. Però a la Seu saben com n’és de fràgil el seu ecosistema social. Com els treballs a la ramaderia i l’agricultura han deixat pas a feines estacionals del turisme, amb sous baixos i inestabilitat mentre anaven desapareixent, víctimes de la globalització i la deixadesa, les petites empreses locals. El càncer dels més joves.
El dret de l’habitatge, convertit en moneda de canvi i especulació
Ells són els braços rere la postal d’altes muntanyes, aire pur i neu que busquen aquells que hi tenen segona o tercera residència. Molts dels que avui llegiran aquesta columna ahir van poder veure les imatges i la notícia de la manifestació i van poder sentir empatia o indiferència, mentre gaudien d’un sopar en una borda queixant-se perquè aquest pont no s’ha pogut esquiar. Potser també són els que, de tornada a la gran àrea metropolitana, es lamenten perquè no hi ha manera de poder canviar de pis sense que tingui sobrepreu o que els fills puguin llogar a un preu decent quan volen alçar el vol.
Som víctimes i botxins, tots atrapats en un sistema que ha convertit en moneda de canvi i especulació un dret, el de l’habitatge, que està reconegut a moltes constitucions, com ara l’espanyola, o pel Tribunal de Justícia de la UE. No serveix de res. Hem decidit que l’avarícia d’especuladors i fons d’inversió estigui més protegida que els nostres drets. L’economia mercenària per sobre de la real, la dels nostres, els que desfilaven divendres a la Seu d’Urgell.