Sanlúcar de Barrameda. Plaça de la Paz. A la terrassa del bar Izquierda Unida, conegut popularment com “el comunista”, diverses parelles benestants es posen al dia sobre el seu patrimoni: “Ja vau vendre la finca?”. “ A quin preu esteu llogant els pisos de Cadis?”. Els cambrers serveixen sopa de tomàquet, llagostins, tonyina... Van uniformats amb un polo negre, gentilesa de Royal Bliss, una línia de begudes llançada per Coca-Cola, el logotip de la qual porten imprès a la màniga dreta. A la pitrera de la mateixa peça de roba, sobre el cor, llueixen el logotip d’Izquierda Unida. El màrqueting d’una firma capitalista al costat de la propaganda d’un moviment anticapitalista.
A pocs metres d’aquest bar on conviu gent diferent s’aixeca el palau ducal de Medina Sidonia, on va residir Luisa Isabel Álvarez de Toledo, diverses vegades gran d’Espanya i conservadora de l’excepcional arxiu familiar, la qual cosa no li va estalviar la presó franquista. Ella va ser la duquessa roja, apel·latiu que fon un substantiu aristocràtic i un adjectiu d’arrel proletària. Una altra prova que l’interès personal no ha d’estar renyit amb la convivència col·lectiva.

Som a la província de Cadis, amb una de les taxes d’atur més altes d’ Espanya, i municipis com La Línea de la Concepción, on el primer any de la pandèmia va superar el 40% i ara va pel 32,5%, davant la mitjana nacional de l’11,2%. I vivim uns temps de pugna política enverinada, on qualsevol conducta del rival polític es qualifica d’indigna i corrupta, tant se val si ho és o no.
Però Cadis també és un lloc on la vida està impregnada d’alegria i humanitat, on es valora el plaer de les petites coses, on hi ha un afany il·limitat per passar-ho d’allò més bé, segons resumeix Juan José Téllez al seu llibre Teoría y praxis del gadita. I Andalusia és una comunitat amb un PP presidit ara pel moderat Juan Manuel Moreno Bonilla, net de jornaler i tanmateix contrapunt amable del seu cap nacional, Alberto Núñez Feijóo, en invariable posició exterminadora, secundada per la seva tropa de portaveus ferotges.
Al Coto de Doñana, tan a prop però tan apartat del soroll mundanal (o sigui, parlamentari, judicial i mediàtic), els porcs senglars autèntics passegen al capvespre per la platja solitària, que s’estén al llarg de desenes de quilòmetres virginals. A la platja del Palmar, a Conil, incomptables surfistes cavalquen les onades entrat ja el desembre, en un ambient californià i despreocupat.
L’interès personal no ha d’estar renyit amb la convivència col·lectiva
A San Fernando, al costat de la Venta de Vargas on Camarón va actuar per als senyorets quan era nen, hi ha el seu museu, on podem veure’l en un vídeo cantant un al·legat colpidor contra la violència masclista. A YouTube, el seu fill petit, Mancloy, canta Yo soy de La Línea, un narco-rap en què recita “paso fardos por la noche y de madrugada”, sobre imatges de llanxes que volen “con tres motores y dos cojones” sobre l’ Estret.
Tornant a Cadis capital observo les nombroses plaques que celebren la Constitució del 1812 a la façana de l’oratori de San Felipe Neri, on es va promulgar fa més de dos segles, convertint-se en orgull major de la ciutat. Passo davant l’església on es venera el Jesús de los Afligidos i María Santísima de los Desconsuelos. Llegeixo en una pintada “Viva Felipe VI”. Deambulo pel passeig del Vendaval. I en un bar em fixo en un cartell amb el qual els cambrers interpel·len obliquament el client amb presses, sense trair el bon to local: “I el dia que es va repartir la paciència, on era jo?”.
Surto de Cadis de nit, pel pont de la Constitución, de tres quilòmetres de longitud, obra magna de l’enginyer Javier Manterola oberta el 2015. Vistes de lluny, les torres triangulars que sostenen el tauler semblen avets enormes, de 180 metres d’alçària, i els seus llums de seguretat, boles de Nadal vermelles. Mentrestant, els alcaldes de Vigo, Badalona i altres ciutats embrancades en la guerra de la llum nadalenca es vanten dels seus arbres de quaranta metres. On eren ells i la resta de col·legues sempre a matadegolla el dia que es va repartir el desig d’una convivència més intel·ligent?