Rafel Egidi, professor universitari, col·laborador en premsa i tertulià de ràdio i televisió, té una vida acomodada, fins que és acusat de violació, fet que automàticament el converteix en un pària i l’arrossega en una baixada als inferns: procés social, judicial i presidiari fins que intenta refer la seva vida. Feia anys que Llort –quan deixa el periodisme per fer literatura, Lluís Llort deixa de banda el nom de pila– duia a dins Demolició (Clandestina), llibre amb el qual ha guanyat el 18è premi L’H Confidencial de novel·la negra, en la primera ocasió que el rep un original en català.
L’escriptor i periodista deixa clar de bon principi que “sembla una obvietat, però és una novel·la que no reflecteix cap posicionament moral ni intel·lectual”, sinó que reparteix “les cartes de la ficció perquè cada lector triï la interpretació que en vol fer”. En un moment en què els casos de #metoo són a l’ordre del dia, l’autor no vol desviar l’atenció del que per ell és el tema principal del llibre: “El procés de demolició d’una persona abans de ser jutjada”. Per això, el llibre “vol obrir debat sobre el poder de les xarxes socials”, en les quals “es pot acusar, jutjar i linxar algú des de perfils anònims, sense cap problema, i en massa casos és una diversió que fa mal, a més d’una manipulació”. Alhora, és conscient que les xarxes “no són el dimoni, és la societat, que té tendència a fer judicis paral·lels”.
Per l’escriptor, cal “obrir debat sobre el poder de les xarxes”, però “no són el dimoni”, sinó un reflex de la societat
No és, tampoc, una obra sobre el consentiment ni sobre una violació concreta, però sí que dona voltes, a través d’una narració paral·lela, a “moltes circumstàncies sexualment violentes a què pot haver de fer front una dona al llarg de la vida”, en un entorn farcit de “masclismes que perpetuem els homes”, centrant-se en la seva pròpia generació: “Els de la meva quinta, homes entre 50 i 60 anys, blancs, heterosexuals, que no som masclistes de manual, que podem estar d’acord amb la majoria de punts de la lluita feminista, però que, tot i això, podem caure en micromasclismes”, fet pel qual està convençut que, efectivament, “cal una nova masculinitat”, i ell mateix concedeix que “sovint quan et revises, t’adones de coses que no veies”.
Llort surt “de l’espai de confort que sí que era la novel·la anterior, Un assassí (Crims.cat)”, publicada el març passat i en què repassava la vida d’un sicari, i ha escrit “una novel·la que és fosca, però més judicial que estrictament negra”. Com que desconeixia amb detall els procediments, va consultar un advocat i un comissari dels Mossos, però també l’ha revisada una jutgessa, que no va canviar res però es va queixar que de vegades sembla que “les dones estiguin perdent el dret de ser dolentes, cal un feminisme que no sigui tan tou”.
Lee también
“Segurament, si l’hagués escrita ara, algunes coses serien diferents perquè els últims anys els protocols policials han canviat, i per això està tot datat”, diu, perquè és la novel·la més realista que ha escrit fins ara: “Normalment començo a escriure sense saber on vaig, m’agrada crear petits universos amb les meves regles, perquè matar personatges des d’un punt de vista lúdic i fins i tot divertit t’estalvia psicòlegs”, fa broma, i afegeix que “no m’he mogut del lloc, quan escric no penso en el gènere literari, però sí que intento allunyar-me de les convencions”. “Jo no soc filòsof, soc escriptor, creo trames i personatges, faig ficció, i si alliçona o no és una altra cosa, a mi m’interessa veure que funciona com a artefacte literari”, insisteix, i versiona una citació d’Aurora Bertrana: “No em condemneu abans de llegir-la”.
Llort, fotografiat a la llibreria Ona de Barcelona
