Bruno Tertrais, autor del llibre Pax atomica? i expert francès de referència en la dissuasió nuclear, creu que sovint s’exagera l’amenaça de Putin o s’interpreta malament. El director adjunt de la Fundació sobre la Investigació Estratègica estima que amb els arsenals atòmics de França i la Gran Bretanya n’hi pot haver prou per dissuadir Rússia d’atacar Europa, si bé relativitza el perill que Trump es desvinculi dels aliats.
Error occidental
Putin és prudent: no esgrimeix sovint l’amenaça nuclear, ho interpretem malament”
La utilització del nou míssil Oréixnik pels russos suposa un canvi substancial en la guerra d’ Ucraïna?
Sí i no. És un canvi substancial perquè és una nova classe de míssil concebut per portar càrrega nuclear. L’efecte militar va ser poc important, però l’efecte polític és significatiu. És el que jo anomenaria un senyal prenuclear, però a parer meu mostra més aviat la prudència de Vladímir Putin.
Prudència?
Sí, prudència perquè Putin no ha fet altres gestos que serien més inquietants, com ara posar en alerta certes forces nuclears i el desplaçament d’armes d’aquesta mena. Tot i això, sí que hi ha una voluntat de ser pres seriosament, ja que aquest llançament va tenir lloc just després de l’adopció oficial d’una nova doctrina nuclear russa que baixa el llindar d’ ús d’aquesta arma.
A vostè el sorprèn que Putin faci servir tan sovint l’amenaça nuclear? Durant decennis aquesta possibilitat no es verbalitzava constantment.
No comparteixo l’opinió que Putin esgrimeixi sovint l’amenaça nuclear. Penso, al contrari, que es manté extraordinàriament raonable en aquesta qüestió. Som nosaltres els que ho interpretem malament massa sovint. Gairebé totes les seves declaracions sobre l’afer nuclear no són en realitat més que recordatoris de l’existència d’una força de dissuasió i de la determinació de les autoritats russes a fer-la servir, si cal. Tot i això, les poques persones que estan autoritzades a evocar la qüestió nuclear en nom del president fan declaracions que jo no qualificaria d’amenaçadores. És veritat que hi ha altres declaracions més vigoroses, com ara de l’expresident Medvédev o comentaristes a la televisió russa, però no representen la visió oficial. És una agitació de la carta nuclear que no és més inquietant del que era en temps de la guerra freda i, a parer meu, fins i tot menys.
Creu que hi ha un paral·lelisme, encara que sigui llunyà, entre el míssil Oréixnik i la crisi dels euromíssils, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle passat, quan l’OTAN no tenia amb què fer front als míssils SS-20 soviètics?
No hi ha un paral·lelisme estricte, però la qüestió dels euromíssils torna a estar d’actualitat, en efecte. Rússia no va acceptar mai totalment el tractat sobre les forces nuclears intermèdies ( INF, firmat el 1987 per Reagan i Gorbatxov). El va aplicar una vintena d’anys i després el va començar a violar. Avui s’ha dut a terme, sens dubte, un pas per reconstituir un potencial de míssils d’abast intermedi que efectivament recorda l’amenaça dels SS-20, el paper dels quals era desvincular Europa dels EUA. Tot i això, crec que ara és una cosa relativament poc rellevant comparada amb altres factors més importants del conflicte ucraïnès.
Però tornaria a ser un xantatge a Europa?
El programa Oréixnik no té res a veure, en amplitud, amb el programa SS-20. Els euromíssils soviètics s’inscrivien en un context de control de les armes estratègiques de què l’URSS es volia burlar. Li repeteixo que no estem avui en la mateixa situació. Tot i que el míssil Oréixnik sí que dona la raó als europeus, en particular a França, que hi ha un risc d’enfonsament total del sistema de control d’armaments, i els europeus serien la primera víctima.
Se sap quin és l’estat de manteniment de les armes nuclears russes?
Rússia va tornar a invertir en forces nuclears des de fa uns quinze anys. Em sorprendria, per tant, que les seves forces estratègiques no estiguessin en un gaire bon estat de manteniment. La qüestió sí que es planteja sobre el seu potencial nuclear de curt abast, que guarda en reserva. Probablement, una part d’aquest estoc es manté en condicions, amb armes modernitzades, i una altra part potser s’ha deixat a l’abandonament o està mal mantinguda. Sobre això recordaria que els responsables russos encara diuen que no es plantegen fer servir l’arma nuclear en el camp de batalla, contràriament al que massa gent a Occident tem.
Vostè sempre tranquil·litza...
No, miro de ser honest i analitzar les coses amb objectivitat.
Encara que no arribi a retirar-se de l’OTAN, si la futura administració Trump s’inhibeix, creu que n’hi hauria prou amb les forces de dissuasió nuclear britànica i francesa per defensar Europa?
L’única resposta a aquesta qüestió la té Moscou. No la tenen ni París, ni Londres, ni Berlín, ni Varsòvia. Cal recordar sempre que la dissuasió ha d’existir al cap de l’adversari potencial. Només Vladímir Putin pot dir que està dissuadit pel potencial nuclear europeu. Des del punt de vista numèric, es pot dissuadir Rússia d’atacar Europa amb només uns cinc-cents caps nuclears? Per mi, no és impossible. Dit d’una altra manera, no crec que sigui absolutament necessari disposar d’un potencial equivalent al dels Estats Units per dissuadir Rússia d’atacar Europa.
No li és difícil d’imaginar que els Estats Units es desvinculin d’Europa després de tot el que han invertit, amb les bases que tenen ara a Romania, Polònia, els països bàltics?
Des d’un punt de vista racional, els EUA no es poden desvincular d’Europa perquè no seria del seu interès i la prosperitat d’Europa és important per a ells. Els lligams econòmics, comercials i financers encara són extremadament importants. A més, els Estats Units es beneficien de la venda d’armes i equips militars a Europa. Li recordo, en fi, que en el primer mandat de Trump la presència militar dels Estats Units va augmentar en lloc de disminuir. Ara bé, amb Trump tot és possible, i fins i tot si no modifica la presència a Europa, el simple senyal que aquesta protecció no té raó de ser produiria danys polítics considerables. Per això Europa no pot apostar per la perennitat del compromís dels EUA.