Després de fotografiar el món, el llegendari fotògraf brasiler Sebastião Salgado ( Aimorés, Minas Gerais, 1944) es va aventurar durant set anys en una sèrie d’expedicions per la selva amazònica en les quals es va destrossar un genoll –va haver de sotmetre’s a dues intervencions– i gairebé perd un ull. La va sobrevolar en avions i helicòpters i la va recórrer a peu, retratant-la arran de terra, va navegar per rius poblats de caimans i va conviure amb tribus perdudes en qui va trobar un reflex de si mateix. “Quan vaig ser per primera vegada a la selva tenia por, estava molt preocupat. Com anava a entendre’m amb aquelles comunitats indígenes que considerava aïllades, primitives, a milers d’anys de distància? A les dues hores de ser allà em vaig adonar de què tot el que era essencial per a mi (l’amor, la solidaritat, la vida en comunitat) ho era per a ells, perquè ells som nosaltres. És la teva comunitat, la del Homo sapiens , amb la diferència que no ha estat violada, no ha estat influïda pels grans corrents religiosos ni dominats pel capital o la política. Són éssers lliures. El paradís existeix!”, exclama el fotògraf i activista en una de les sales de les Drassanes Reials, on supervisa els últims detalls de Amazônia , la sorprenent exposició en la que denuncia, a través de la bellesa, el desastre ecològic que amenaça al pulmó verd del planeta i els pobles que l’habiten.
Amazônia , que dona títol també a un monumental volum editat per Taschen, obre les seves portes a Barcelona dimecres vinent i ha estat ja vista per milions de persones a tot el món. Els dos, el llibre i l’exposició, els ha editat i concebut Lélia Wanick, la seva companya des que es van conèixer quan ell tenia 20 anys i ella 17, i la responsable de què, al complir els 30, ell canviés la seva prometedora carrera com a economista per la de fotògraf a l’animar-lo perquè utilitzés la càmera que havia comprat per registrar els seus projectes arquitectònics. En les Drassanes Reials, com si ens endinséssim en un bosc en penombra, Wanick ens anima a viure l’experiència de la selva a través de 200 fotografies, la majoria de gran format, i set pel·lícules, amb una ambientació sonora creada per Jean-Michel Jarre a partir de sons amazònics procedents del Museu Etnogràfic de Ginebra. “Jo creo les imatges i a ella la forma de transmetre-les”, diu Salgado.
En els homes i dones de les tribus indígenes em vaig trobar a mi mateix”
“No volem denunciar l’horror de la devastació, sinó remarcar la bellesa de la regió i la importància de preservar tant el bosc com als seus habitants”, precisa Salgado, els ulls del qual acumulen totes les atrocitats del món, però continua creient que la bellesa “és la materialització de tot el que podem somiar com especiï”. “Una mica més d’un 17% de l’ Amazònia ha estat destruïda per incendis, desforestació, agricultura invasiva o construcció de carreteres, però encara hi ha molt per preservar. El cor és allà. Hi ha una Amazònia viva i això és el que he volgut mostrar, que és la concentració de biodiversitat més gran del planeta i la necessitem. L’única màquina de transformar el carboni en oxigen són els arbres. Són la gran fàbrica de pluges del planeta, gràcies a les evaporacions. Cada arbre adult de l’ Amazones té una capacitat d’evaporació d’uns 1.200 litres d’aigua al dia. Una part de la humitat que hi ha a Espanya ve d’aquí. Així que o el cuidem entre tots, o desapareixem”, sentència.
Salgado, que ha complert 80 anys, no és massa optimista. Creu que ens falta honestedat planetària i que l’home és l’única espècie depredadora de la natura. “Per sort -diu- les polítiques depredadores de Bolsonaro han fet que els brasilers prenguin consciència del valor de l’ Amazònia, que no la tenien, i que els indígenes comencessin a organitzar-se: avui són un moviment molt potent”. A la regió viuen uns 310.000 indígenes, que pertanyen a 169 grups diferents i parlen 130 llengües.
“Els seus arbres són la fàbrica de pluges del planeta. La humitat a Espanya ve d’allà”
En les comunitats on va conviure, alguna de les quals havia estat contactada per primera vegada el 2015, no existeix la mentida i amb prou feines hi ha jerarquies. En algunes, la llibertat és absoluta. “Una vegada estava treballant i un nen va començar a saltar davant de mi. Li vaig demanar a la meva traductora que parlés amb ell perquè estava destrossant les meves fotos. Em va dir que era impossible, que les mares no podien dir que no als nens, que no existeix la repressió. Imaginat un món on no saben dir que no. Si un nen de cinc anys vol enfilar-se a un arbre de 20 metres d’ alçària, pot fer-ho. La mare no li dirà que no ho faci, perquè no coneixen la repressió”. El fotògraf va treballar en col·laboració amb la Funai, l’ Associació dels Indis del Brasil, que prèviament els preguntava si volien acollir-lo en la seva comunitat i, una vegada obtingut el permís, l’obligava a realitzar una quarantena per protegir-los de contagis. “Encara hi ha 102 grups que no han tingut cap contacte amb la civilització. Són la prehistòria de la nostra espècie. És fabulós! Caminar per aquesta terra és caminar per la meva comunitat humana. Quan els espanyols i portuguesos van arribar a Amèrica què es van trobar? A si mateixos. Al Homo sapiens que fa milers i milers i anys, fugint de l’última glaciació, va creuar l’estret de Bering i va entrar a Amèrica”.
Salgado, que ahir va rebre el primer premi Joan Guerreo al parc fluvial del Bessòs, un acte al qual va assistir una nombrosíssima representació dels fotògrafs catalans, es mostra interessat per la mostra que dedica el CCCB a l’ Amazònia, molt diferent però igualment necessària. Diu que aquest, efectivament, es tracta del seu últim gran projecte, pero”la fotografia és la meva vida” i ho continuarà sent perquè “en la vida cal tenir projectes. Si un deixa que el seu futur li passi per darrere, es va acabar. I jo el vull tenir davant de mi”. De moment, prepara una exposició sobre París per encàrrec de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo.
