Un dels temes de la nova novel·la de Rafa Lahuerta Yúfera (València, 1971) són les relacions entre la realitat i la ficció. Sóc conscient que quan una novel·la és intensa i bona com ho és La promesa dels divendres, dur el debat cap una qüestió diguem-ne retòrica és fer-li un flac favor. A la majoria dels lectors no els interessen gaire aquestes disquisicions i en canvi tothom –si no hem estat tocats per la sofisticació lectora de la qual ara s’abusa tant– busquem novel·les que ens interessin, que ens atrapin, que ens commoguin i que ens facin llegir.
Una de les vegades que parla de la mort del pare –en parla sovint– el narrador escriu: “Ho he intentat amb la ficció –reviure com viu un home senzill i vital la notícia d’una mort prematura–, però la ficció és com la maqueta d’un vaixell que es queda a mig fer en el menjador de casa per falta de peces”. En un altre moment de la novel·la, el narrador és a Barcelona signant exemplars del seu èxit, Noruega (2020), i una noia que coneix des dels disset anys, i que en fa trenta que ha perdut de vista, li pregunta perquè ha escrit tot allò. És veritat que la ficció és una maqueta a la qual li falten peces? Ens podem creure que el verisme autobiogràfic aporta els materials que falten? No ho tinc gens clar.
Hi ha una connexió molt estreta entre Noruega i La promesa dels divendres que ve per la via del talent literari: la capacitat de crear un món concentrat, la psicologia d’un xicot baquetejat, l’elegància del correlat futbolístic –la novel·la és també un homenatge al davanter Mario Alberto Kempes–, els retrats de personatges secundaris entre els quals destaca el propietari d’un bar del barri Xino i d’una jove prostituta, la tendresa amb la qual parla del pare i de la mare, l’energia que desprèn la història d’amor central, la potència simbòlica amb la qual Lahuerta imagina que el riu Túria, foragitat de València, hi torna a passar transformat en un riu d’història, memòria i sentiment, la descripció que fa de la transformació de la ciutat, quan parla de les ruïnes del Palau Reial, que no han estat fonament de res, o quan explica que ha esdevingut una ciutat turística per gregarisme.
⁄ Hi ha un compromís amb la realitat que va més enllà de la història personal verídica: quin mestre del realisme
I sobretot, per mi, per l’estratègia constructiva, amb un clímax molt ben plantat al mig quan la protagonista femenina del llibre canvia, no puc explicar per què. En aquell moment, el llibre, que s’havia anat formant per acumulació, adquireix una consistència tibant. Com ja passava a Noruega, després d’aquesta culminació ve un anticlímax complicat. Amb una trampeta –penso– perquè quan es produeix la trobada entre l’escriptor d’èxit i l’amiga dels disset anys a Barcelona, el narrador no n’ha explicat tota la història, de manera que la pregunta per què? és una mica retòrica. Quan tenim totes les dades entenem perfectament perquè . Molt més curta que Noruega, La promesa dels divendres té també un anticlímax més breu i una remuntada excel·lent cap a un final emotiu i carregat de sentit.
Tots aquests elements que he dit fan de la literatura de Rafa Lahuerta Yúfera un art realista. Tant se val si és fill d’un botiguer que ven arengades i bacallà sec o d’un forner que va ser paracaigudista a la guerra d’Ifni-Sàhara. Hi ha un compromís amb la realitat que va més enllà de la història personal verídica. En aquest terreny, Lahuerta Yúfera és un mestre i les seves novel·les una esperança en un món literari amenaçat per les impostures intel·lectuals.
La novel·la és un cant a València, una ciutat inexistent “bastida amb els materials imaginaris de la demolició personal”. Quina ciutat no és com aquesta València de Rafa Lahuerta Yúfera? Però cal saber-la construir i saber-la dir. “Més testimoni que protagonista” –segons afirma ell mateix–, Lahuerta Yúfera ha retratat la perifèria, la intempèrie espiritual, el desarrelament, l’oblit i l’orgull forjat en el silenci. Recomanable cent per cent.
Rafa Lahuerta Yúfera
La promesa dels divendres
Drassana. 240 pàgines. 21,95 euros
'La promesa dels divendres'