Kakistocràcia (o també amb la grafia caquistocràcia) ve del grec kàkistos, el pitjor, i kratos, govern; és a dir, el govern dels pitjors. Es tracta d’una deriva a la qual tendeixen molts governs, també per aquests verals, quan el líder prioritza en la selecció dels col·laboradors la lleialtat sobre la competència.
Però la galeria dels monstres en què es convertirà el govern dels Estats Units a partir del 20 de gener aconsella que ens acostumem a emprar aquesta paraula. No parlem del comandant en cap, ja que ben poca cosa es pot afegir al que tots coneixem. Centrem-nos en l’acurada selecció dels membres del seu govern, que supera les expectatives més tenebroses. Com a ministre de Sanitat elegeix el més inepte dels Kennedy, un conspiranoic antivacunes sense la més mínima noció del funcionament del sistema sanitari. El Departament de Defensa ha estat encomanat a Pete Hegseth, un presentador de la Fox que té com a únic mèrit ser veterà de guerra, però sense experiència pública ni coneixement de la gestió militar. I com a fiscal general va proposar Matt Gaetz, un congressista acusat de tràfic sexual de menors, menyspreat pels seus propis companys de partit, que finalment va renunciar ahir al nomenament. Podríem continuar, però resultaria reiteratiu.
A la llista cal sumar-hi l’emprenedor més genial que ha produït l’ecosistema nord-americà. Elon Musk ha estat designat per reduir la despesa pública en dos bilions (de dotze zeros) de dòlars. És a dir, un terç del pressupost federal. Podríem esperar que algú dotat d’una capacitat tan desbordant per crear nous mons empresarials estigui habilitat per a una tasca tan magna. No serà el cas, perquè és senzillament impossible i les habilitats empresarials no necessàriament són traslladables a la política. A més, és molt probable que, en pocs mesos, el seu caràcter egocèntric entri en rumb de col·lisió amb el del seu (actualment) estimat líder.
Només amb lideratges sòlids es podrà contrarestar l’onada d’irracionalitat carismàtica que s’obre
Era això el que volia el poble nord-americà? Probablement no. Però va votar Trump amb ple coneixement de causa, ja que no va parar de repetir en campanya el que faria. Per què llavors el país més creatiu i innovador de la Terra és capaç d’agafar el camí que va decidir el 5 de novembre? Necessitem temps per pair la resposta. Hi ha hagut qui ha assenyalat com a motiu el radicalisme woke que impregna el programa dels demòcrates. Encara que sens dubte no hi ajuda, no crec que sigui aquí la raó, sinó en una combinació d’ingenuïtat, pròpia d’un país que no ha patit mai l’opressió de la dictadura, i sobretot de lideratge.
Donald Trump, gràcies a la seva estratègia falsària de negar la seva derrota, va poder presentar-se davant l’electorat com un home fort que sempre guanya. Aquesta imatge es va refermar en el debat amb Biden i va adquirir una aura mítica quan va sortir il·lès de l’atemptat que va patir al juliol. En un moment en què les ideologies es fragmenten en mil batalles, l’electorat busca un referent. Va passar a Itàlia amb un altre empresari salvador com Silvio Berlusconi, per no parlar dels lideratges carismàtics que van infestar Europa durant la primera meitat del segle XX.
Lee tambiénLa virtut de Donald Trump
Al costat demòcrata, Biden va ser capaç de mobilitzar el 2020 un electorat que havia constatat on podien arribar les polítiques supremacistes i s’havia aglutinat entorn del moviment Black Lives Matter, mentre va poder comprovar la inèpcia de Trump en la gestió de la covid, i va aconseguir 81 milions de vots gràcies a una mobilització històrica. Va iniciar el mandat amb totes les cartes a favor seu, però de seguida, amb la precipitada retirada de l’Afganistan, va començar a decebre. I malgrat que les seves polítiques van ser en general més encertades que les del seu predecessor, va anar demostrant falta d’empatia i lideratge. No obstant això, en lloc de fer un pas enrere en el moment apropiat, va tirar la tovallola quan no va tenir més remei. I encara que ens vam il·lusionar amb el somriure de Kamala Harris, la sort estava tirada.
Venen temps difícils per a la democràcia i, particularment, per a Europa. Només amb lideratges sòlids, ancorats en valors ferms, serà possible contrarestar l’onada d’irracionalitat carismàtica que s’obre. La reacció arribarà, però mentrestant patirem àmplies dosis de kakistocràcia global.
Lee tambiénForjant una nova identitat
