‘Almas ancestrales’
Ha estat responsable de diversos premis Pulitzer de periodisme, és un home assenyat que no ha perseguit mai temes sensacionalistes. Però quan era editor del Miami Herald va saber d’un psiquiatre, Ian Stevenson, que investigava la reencarnació aplicant el mètode científic en el seu treball de camp. Es tractava d’un home brillant, llicenciat en Medicina com a primer de la seva promoció, doctorat en Bioquímica i director del prestigiós departament de Psiquiatria de la Universitat de Virgínia. Era possible abordar amb una perspectiva científica un tema com la transmigració de la consciència entre diferents cossos? Shroder el va acompanyar en el seu treball de camp amb més de 2.000 casos documentats. Així va néixer el seu llibre Almas ancestrales. En busca de la evidencia científica de la reencarnación (Errata Naturae).
Per què es va posar a investigar la reencarnació?
Em vaig interessar pel treball del psiquiatre Ian Stevenson, de la Universitat de Virgínia, que feia més de 40 anys que documentava casos de reencarnacions. Va morir el 2007.
Com feia aquell treball?
Va documentar de manera exhaustiva i seguint protocols científics més de 2.000 casos de nens que diuen tenir records de les seves vides passades, sovint d’una generació anterior.
Comprovava cada cas en persona?
Per descomptat, el seu enfocament era extremadament meticulós: comparava les declaracions dels nens amb els fets històrics de la vida de les persones mortes que s’havien reencarnat en ells i tractava de descartar qualsevol explicació natural, com influències familiars o fraus.
Els nens donaven dades clares?
Sí, els nens donaven noms de llocs verídics i sabien coses específiques sobre la família que després el doctor Stevenson entrevistava i corroborava.
Increïble.
Em va costar molt de convèncer Stevenson perquè em permetés acompanyar-lo en aquells viatges en els quals entrevistava nens sobre les seves vides passades i ho investigava.
Per què?
Stevenson volia convèncer els seus col·legues que el treball que ell estava duent a terme sobre la reencarnació tenia fonament, i per tant no li interessava un enfocament periodístic sensacionalista.
Com el va convèncer?
Li vaig assegurar que no em desposseeixo mai de la meva mentalitat escèptica i analítica. El vaig acompanyar en diversos viatges al Líban i a l’ Índia.
I?
La desena de casos que vaig veure eren impressionants, però n’hi citaré dos que em van impactar notablement. Un d’ells va ser a Beirut, tornant a un cas que el doctor Stevenson ja havia vist feia anys. Era el d’una nena que quan amb prou feines sabia parlar agafava el telèfon i repetia plorant el nom de Leila, Leila, Leila.
Ningú no sabia qui era la Leila?
No. La nena, quan vam tornar, ja més grandeta, repetia als seus pares que ells no eren els seus pares, i que ella havia tingut set fills i un marit i els trobava molt a faltar. Vam recopilar prou informació per poder comprovar que la família a qui es referia la nena també vivia a Beirut. Era una família rica i la mare havia mort.
La mare era la nena reencarnada?
Sí. Vam anar a veure aquella família amb la nena, i va anomenar els que encara vivien allà pel seu nom. Va ser impactant veure com tenia informació que ningú més no podia saber, els va preguntar per exemple si l’ oncle havia donat i distribuït les seves joies a les seves filles tal com ella volia.
I per què volia parlar amb la Leila?
Hanan Mansour havia mort als Estat Units després d’una operació. Abans d’entrar a quiròfan va intentar comunicar-se amb la seva filla Leila per telèfon.
Se’m posen els pèls de punta.
El segon cas va tenir lloc a l’ Índia rural: una nena petita que deia que els seus pares no eren els seus pares i insistia que volia anar a casa seva.
Com acaba la història?
La nena recordava el seu nom anterior i el del seu poble. Vam comprovar que efectivament allà havia mort una nena amb aquell nom en un accident de cotxe. La notícia va arribar a la família que havia perdut la nena i van anar a visitar-la sense avisar.
...
La nena era enmig d’un munt de desconeguts que li van preguntar qui era el seu pare, i ella es va asseure a la falda del pare de la nena morta. Al cap d’un temps vam anar a visitar-los, els va reconèixer a tots però li va estranyar que no hi fos la seva germana gran i va preguntar per ella. Efectivament existia, s’havia casat i era en un altre poble.
El van convèncer les exigències científiques de Stevenson?
El doctor Stevenson va estudiar tots aquests casos amb integritat i amb proves clares. Jo em vaig convèncer que els nens no mentien i que les famílies parlaven amb honestedat i veritat, i això em crea un problema.
Quin problema?
Ni Stevenson ni ningú no van poder trobar un bri d’evidència de com una personalitat podria transferir-se a un altre cos després de la mort. La meva conclusió és que sabem molt poc sobre la naturalesa última de la realitat.
Ha continuat investigant?
Segueixo els nous casos que van sorgint a través del successor del Dr. Stevenson a la Universitat de Virgínia, Jim Tucker, i són nombrosos, així que aquests casos no són tan estranys i abracen diferents cultures.
