Marc Lloret: “La diferència de Vic amb altres festivals és que no és un negoci”

Han passat 14 anys des que Marc Lloret va agafar el comandament com a director artístic del Mercat de Música Viva de Vic, un període que s’acaba aquesta 36a edició, en què el teclista de Mishima passarà el testimoni a l’equip de Joan Rial. Va ser el mateix Lloret, de 51 anys i periodista de formació, que va decidir juntament amb el seu company de direcció Oriol Roca no tornar-se a presentar al concurs. Una idea que feia anys que rumiava i que era molt clara quan va guanyar l’anterior, fa quatre anys, també abans que li detectessin un càncer de pulmó crònic de futur incert amb què ha de lluitar en el dia a dia.

Espais

Que hi hagi taules i cadires, diferents espais per reunir-se, és molt positiu”

Quin caràcter li ha donat al Mercat aquests anys?

Sé com n’és, de frustrant, no tenir l’oportunitat de donar visibilitat al teu grup, per això intentem que el màxim de compradors vegin els concerts i que els concerts siguin interessants.

Com s’aconsegueix?

No donant-ho per fet. Des de la direcció artística, l’Oriol i jo no hem programat el que ens agrada, sinó el que pensàvem que era millor per al Mercat.

Aquesta manera de treballar és la mateixa que es va trobar quan va arribar?

Jo havia vingut al Mercat durant molts anys com a mànager, com a periodista o com a part d’una agència, i tenia clar per a què servia. He intentat interpretar amb el meu dialecte una proposta que ja estava feta, una trobada professional amb vocació de convèncer el públic, però sobretot els professionals, perquè es dinamitzi l’escena musical.

Han comptat amb ajuda per fer la selecció?

No, l’hem feta l’ Oriol i jo sols cada any, arriben unes 1.000 propostes i les mirem totes, és la feina més important per a uns directors artístics. Veiem les propostes normalment en vídeo, de vegades anem a concerts en directe. D’aquí surten uns 200 o 300 noms que comencem a col·locar als diferents espais perquè hi hagi un equilibri.

Quan van arribar ja rebien un miler de propostes?

El 2011 encara no es rebien propostes, no teníem el sistema informatitzat com ara. Arribaven molts correus electrònics i propostes en format físic, moltes cartes amb vinils i cedés. En canvi, ara és tot digital, treballem amb un formulari que ja inclou qui és el mànager, els bolos programats, quins plans tenen o què esperen del Mercat.

Els concerts per a professionals s’han centrat a L’Atlàntida.

Ens va costar temps, però creiem que funciona molt bé. Sobretot els mànagers tenen clar què és el mercat. Vam tenir clar que no havíem de lluitar contra el Primavera Sound, vam deixar de fer atenció als grans festivals, també professionals, anglesos, alemanys o americans, i ens hem concentrat en festivals del nostre perfil.

Punts de trobada com el Mercat encara són necessaris en el món de la música?

De fet, hi ha festivals que també fan de punt de trobada, com ara el Primavera Sound o el Cruïlla. L’única diferència, i és fonamental, és que el Mercat és públic. Jo no tinc gens d’interès econòmic en el fet que actuï un artista, l’únic negoci que busquem és el dels que venen al Mercat, volem dinamitzar el sector perquè hi hagi més contractació.

Heu introduït idees comels speed meetings (trobadesexprés) .

Hem intentat generar molts espais de trobades efímeres que provoquin el que es busca en un speed meeting o una presentació. De les fires internacionals hem après que el fet que hi hagi taules i cadires, diferents espais per
reunir-se, és molt positiu. Vam parlar amb el sector i vam veure que no hi havia gaire entusiasme pels estands.

Com ha vist des de la seva posició l’evolució de la música?

Es veu una tendència cada vegada més evident cap a la música urbana, que ha impregnat molt el jazz, la cançó, el pop o la world music. Aquest any tenim moltes coses amb vernís d’electrònica, el que passa és que cada vegada hi estem més acostumats i ho notem menys. Una cançó que ara es fa amb guitarra, teclat i caixa de ritmes potser abans es faria amb una bateria i un baix elèctric, això passa cada vegada més.

S’ha normalitzat la tecnologia.

El que també passa és que desapareixen els grups a favor dels cantautors, perquè ho fan tot. Fins i tot als directes venen amb gent, però no toquen, sinó que ballen o fan percussió.