El fet polític del setembre, potser una mica forçat per la necessitat informativa d’impactes forts, és la inestabilitat de la majoria governant. Sigui certa o no, l’indiscutible és que la salut d’aquesta majoria és manifestament millorable, per no dir que està en el pitjor moment des de la seva formació. Una iniciativa del PP sobre Veneçuela, discutible des del punt de vista més pragmàtic de la política exterior, va confirmar per què gairebé
no es legisla en aquesta legislatura: per la debilitat d’aquesta majoria, convertida en fàbrica de por de perdre les votacions. I mal anunci de futur, ja que és molt difícil fer coalicions amb què la feina satisfaci alhora els independentistes conservadors de Junts, els progressistes d’Esquerra, o els nacionalistes bascos en competència amb Bildu. Ni tan sols les arts prestidigitadores de Pedro Sánchez aconsegueixen garantir la coherència.
Tot això es va agreujar amb unes paraules del president carregades pel diable. Van ser aquelles tan comentades que prometen aguantar “amb suport o sense d’un poder legislatiu que ha de ser més constructiu i menys restrictiu”. Aquest és un llenguatge que s’acosta perillosament al to autoritari. Tenir la intenció de continuar “per a llarg al govern”, encara que sigui sense suport parlamentari, és més propi del molt impugnat Nicolás Maduro, dit sigui sense ànim d’ofendre. I, sens dubte, no està en línia amb el diagnòstic que el problema d’ Espanya és la falta de conversa. Si no hi ha debat ni esperança de diàleg a les Corts Generals, continuarà la baralla, autèntica brega, als altres escenaris de combat polític que, dissortadament, són gairebé tots.
Per aquesta suma de detalls es deteriora el clima general del país, i és una pena. És una llàstima per Pedro Sánchez mateix, que va donar facilitats per a l’acusació d’autòcrata, qualificatiu molt fet servir aquesta setmana en articles de premsa i declaracions de l’oposició. És una pena, perquè només hi ha una manera de governar sense el legislatiu, que és governar per decret, i això és estar per sobre de la sobirania popular
que, segons la Constitució, resideix en les Corts. I és una pena, perquè al Sánchez d’aquell error verbal se li pot aplicar el que Jean- François Revel va escriure de Giscard: “Governar, per a ell, ja no era actuar, era ser”.
Escric aquestes notes amb pesar, com un lament, perquè la marxa general del país és bona. La Diada de Catalunya ha donat la raó a les més arriscades jugades del president, per la qual cosa no es pot dir que es va arribar a la normalitat, però sí que es va avançar en la pacificació. El discurs rupturista de Lluís Llach o el de Miriam Nogueras (“el poder el té Madrid o Catalunya”) és el mínim que pot dir un líder independentista un dia tan carregat de simbologia. Amb això, més les bones perspectives econòmiques (l’última dada és que s’està guanyant la batalla de la inflació), Espanya és un paisatge d’aquella calma que Taylor Swift demana per als Estats Units, al costat de les commocions d’ Alemanya, els sobresalts de França i les tensions que les guerres obertes estan creant a escala mundial.
Pedro Sánchez ahir en un acte
RETALLS
Clam. És simptomàtic que els presidents del Suprem i del Constitucional demanin respecte per a les seves institucions i reclamin autonomia als altres poders de l’ Estat. Greu símptoma. O la democràcia flaqueja, o està manipulada, o no s’ha acabat de construir.
Okupes. Homes de poca fe: per què parleu d’ocupació total del poder? Per què un diari va titular que el Govern pren el Banc d’Espanya? Si el ministre d’Economia diu que l’autonomia del banc “està garantida”, està garantida. Ja no ens creiem ni els ministres?
Deute. Condonar totalment o parcialment el deute de les autonomies seria un bon gest. Sobretot, per a Catalunya,
que deu a l’ Estat més de 74.000 milions d’euros. O per a la Comunitat Valenciana, que en deu 50.000. Tot i que jo pregunto:
si una autonomia no paga, què passa? Què ha passat fins ara? Condonar és un exercici de realisme.
Exterior. Mal moment per a Espanya en la seva relació amb els germans d’ Amèrica: a mastegots amb la Veneçuela de Maduro, enfrontats amb l’Argentina de Milei, i amb Mèxic, així així... Hi ha motius, però tanta ruptura no produeix fortalesa. Produeix debilitat.
Estrany. És ben estrany: ja han passat gairebé dues setmanes de setembre; l’habitatge bat rècords de preu; la inquietud, per no dir l’emprenyament social, és evident, i ni Pedro Sánchez ni cap dels seus portaveus n’ha donat encara la culpa a Rajoy.