El cartell que anuncia les obres de la biblioteca de la plaça Sarrià inclou una data de finalització: juliol del 2024. Som a finals d’agost, i s’hi treballa amb el zel de qui sap que està fora de termini. És dissabte, només hi ha mitja dotzena d’operaris i una retroexcavadora que també hauria de cobrar hores extres. A vista de profà, l’edifici està gairebé acabat: façana de vidre, estructura cúbica i una estètica que fa anys ens hauria escandalitzat com a prototip futurista i avui no desentona amb el criteri arquitectònic vigent. Parlo de “fa anys” perquè en aquest solar hi havia cases i un bar amb màquines de millón i una parròquia de jugadors de dòmino i estudiants addictes al Cacaolat. Si la memòria no em falla, la propietària del bar era una dona que també exercia com a professora (diria que de matemàtiques) a l’escola on vaig estudiar.
El poeta J.V. Foix
Per batejar la biblioteca, les entitats del barri van proposar una votació popular amb quatre candidats: J.V. Foix, Núria Pompeia, Carme Serrallonga i Emili Teixidor. La participació, telemàtica, no passarà a la història (1.500 vots), però el resultat és vinculant, i va guanyar el poeta i pastisser J.V. Foix. A la plaça, un sensesostre recull els cartrons que ha fet servir com a matalàs i parla pel mòbil mentre els operaris continuen treballant, protegits per una tanca que permet l’accés dels veïns a les cases de la cantonada i preservar els operaris de mirades externes. Les erugues de la retroexcavadora s’han de moure damunt d’una superfície mínima, com si fossin un híbrid entre ballarí de xotis i de moonwalk .
Per batejar la biblioteca, les entitats del barri van proposar una votació popular
Que hagi conegut personalment els quatre candidats de la votació ¿vol dir que m’estic fent gran? A J.V. Foix el vam entrevistar amb el Xavier Montanyà per a la revista El Temps . Molt amable, ens va oferir whisky i Montanyà va fer una pirueta virtuosa i li va preguntar: “Parlant de whisky, ¿per què signa els seus poemes amb la fórmula de J.V.?”. Era una finta fonètica dedicada a Justerini & Brooks, que em transporta a una escena del llibre Gertrudis , de Foix, en què uns anomenats Sàtirs van despullats per “malcobrir-se les nueses amb un tros del primer full de La Vanguardia ”. Perquè després diguin que
el paper està mort i ja no serveix per a res.
