Els carrils reversibles de la Diagonal han passat a millor vida. Ja no servien per a res i ha estat més que raonable eliminar-los. Però confesso que no acabo d’entendre que inclogui el desmuntatge dels arcs que sostenien la senyalització vertical. No es podien quedar i continuar marcant l’entrada i sortida de Barcelona? Hi eren des de finals dels vuitanta i ja formaven part del paisatge urbà. En lloc d’assenyalar el sentit dels carrils, podrien facilitar algun altre tipus d’informació, des d’una simple benvinguda a Barcelona fins a l’estat del trànsit o altres incidències.
La idea dels carrils reversibles de la Diagonal va ser del llavors regidor de Via Pública Joan Torres –com l’ha trobat a faltar Barcelona des que l’exalcalde Pasqual Maragall va decidir el 1995 prescindir inexplicablement d’ell en el govern municipal– per descongestionar el trànsit a l’entrada i sortida de la ciutat en moments crítics. Josep Antoni Acebillo, home fort juntament amb Oriol Bohigas de l’urbanisme en l’època preolímpica, va encarregar el disseny dels arcs a Santiago Calatrava, un jove arquitecte valencià que començava a despuntar.
Els arcs que sostenien la senyalització vertical de la Diagonal ja formaven part del paisatge urbà
Confesso que escriure aquest article m’ha generat dubtes, per si hi ha qui pensa que defenso els arcs perquè són de Calatrava. No em trobo entre els seus fans, però reconec que em rendeixo i admiro amb tots els qualificatius possibles el seu magnífic pont de Bac de Roda. Quan, també als vuitanta, es va decidir construir aquell viaducte per unir els districtes de Sant Andreu i Sant Martí, separats per les vies del tren, Bohigas i Acebillo l’hi van encarregar a l’arquitecte valencià perquè estaven convençuts que calia monumentalitzar els barris allunyats del centre. I el cert és que aquell pont que es retalla al cel com una gran escultura blanca ha aportat singularitat i dignitat a una de les zones històricament més maltractades de la ciutat.
Però resulta que Calatrava té una cara B que ha perjudicat, i molt, la seva innegable genialitat. Els últims anys s’ha hagut d’enfrontar a diversos judicis per greus defectes estructurals i de materials en alguns dels seus edificis. S’hi uneixen les crítiques per la uniformitat de la seva obra i els elevadíssims sobrecostos respecte al pressupost inicial. Un dels casos més sonats va ser la Turning Torso, una torre recargolada de 190 metres, 54 plantes, 147 apartaments i oficines que és un dels símbols de la ciutat sueca de Malmö. Tot i que ha rebut diversos premis, els habituals sobrecostos de l’arquitecte van ser tan astronòmics que van provocar l’ acomiadament de Johnny Örbäck, el CEO de la promotora HSB.
Calatrava té una altra obra emblemàtica a Barcelona, la torre de comunicacions de Montjuïc. I això em porta a revelar una cosa que em va confiar en certa ocasió Maragall quan encara era alcalde. Em va dir que, de totes les obres olímpiques, es penedia d’aquella torre al costat de l’estadi.