Un dels millors moments dels Jocs de París va ser sens dubte la interpretació de Céline Dion de l’Hymne à l’amour i la resurrecció d’Édith Piaf des de la mateixa torre Eiffel. Un instant màgic que serà inoblidable.
Triar aquella cançó, escrita per la mateixa Piaf el 1949 en homenatge al boxejador Marcel Cerdan, va ser tota una declaració per dir al món que és el moment d’estimar-nos i deixar de generar els problemes que ens fereixen tant i que París 2024 ha mostrat en tota la seva magnitud.
Confrontacions polítiques, religioses, socials, culturals, mediambientals... totes han emergit a París. Si els Jocs antics de van ser creats per aturar les guerres durant uns dies, els moderns no són més que l’aparador de les nostres tensions. La brutícia del Sena, les friccions amb els atletes israelians, esportistes competint sense bandera per les medalles, atletes afganeses desafiant els talibans, refugiats polítics, ucraïnesos reclamant la pau, la transsexualitat posada en dubte, els ultracatòlics arremetent contra una inofensiva paròdia LGTBI... L’Afganistan, Gaza, l’Iran, la Xina, Veneçuela, Corea del Nord... tots els nostres problemes han emergit a París. Els Jocs no han estat una treva hel·lènica, sinó un recordatori de la realitat.
Confrontacions polítiques, religioses, socials, culturals, mediambientals... totes han emergit a París
Hi ha hagut minuts màgics, sens dubte, però l’anàlisi dels Jocs és que el nostre món està mancat d’amor. Dion i Piaf cantaven que “el cel blau pot enfonsar-se sobre nosaltres i la Terra pot esfondrar-se mentre l’amor inundi els matins”. No es pot dir que això hagi passat sobre l’herba, el tartan, els matalassos i les aigües de París. Els nostres problemes han emergit i les cadenes de televisió s’han encarregat de mostrar-nos que la realitat no té res a veure amb un món ple d’amor.
Dion va cantar l’Hymne à l’amour amb una intensitat increïble. He vist el vídeo desenes de vegades i l'Alexa m’ha ofert la versió de la cançó de Piaf una vegada i una altra. I el que inicialment va ser un injecció de vida s’ha convertit al llarg dels dies en retrat d’allò que realment som. Els Jocs de París han estat els Jocs de la Realitat, i ens han confirmat que no estem construint l’eternitat, sinó que l’estem destruint.
Lee también
