Tothom parla d’ Imane Khelif, i ella, d’aspecte masculí però dona a tots els efectes, segons el Comitè Olímpic Internacional (COI), surt al ring del pavelló Nord de París i lluita per assegurar-se una medalla a la categoria de -66 kg. Aliena al rugit ambiental de la instal·lació, plena de públic, amb desenes de banderes algerianes animant-la i la tribuna de premsa sense llocs lliures convocada per una expectació morbosa, aconsegueix l’objectiu. És a les semifinals i té el bronze a la butxaca.
L’hongaresa Anna Luca
Hamori resisteix amb geni els tres assalts, però és derrotada, segons el veredicte unànime dels jutges (5-0). Hamori felicita amb esportivitat la rival, que es retira del ring plorant sense parar, però no sense abans simular amb virulència una firma sobre la lona com si dir soc aquí. Plora tant que sembla que ha perdut. La pressió d’aquests dies ha estat enorme.
El cas d’Imane Khelif requereix una anàlisi pausada que ningú no fa: l’assossec no ven
El combat es desenvolupa com qualsevol altre, però
ve contaminat per una polèmica ferotge que en els nostres dies amplifiquen les xarxes
socials, altaveus que distorsionen qualsevol polèmica
i la perverteixen a còpia de
falsedats. El cas és complex
i requereix una anàlisi pausada que ningú no vol fer perquè l’assossec no ven.
Khelif, vestida de vermell, celebra la victòria amb ràbia, com qualsevol púgil, però ja no ho tornarà a ser mai. Aquests Jocs deixaran els noms de Simone Biles, Léon Marchand, Summer McIntosh i Teddy Riner. Però també el seu.
Khelifva cridar i plorar després d’assegurar-se la medalla
Khelif va competir en els Jocs de Tòquio i no va passar res. La van eliminar als quarts de final. Però a París tot ha esclatat. La boxejadora italiana Angela Carini es va retirar de l’anterior combat amb tot just 46 segons disputats i va retirar la mà a l’algeriana. Carini, en fred, va demanar perdó per les maneres: “Vull demanar-li disculpes a ella i a tothom. Estava molesta perquè els meus Jocs s’havien esfumat i no hauria d’haver reaccionat així. Si la torno a veure, li faré una abraçada”. A aquestes paraules conciliadores no se’ls ha donat importància. No interessen als promotors de l’odi.
El problema va començar a l’ Índia, als Campionats del Món del 2023. L’ Associació Internacional de Boxa (IBA) va determinar després de fer unes proves a Khelif que “no complia amb els criteris d’elegibilitat”. Aquesta afirmació, en termes de gènere i segons han confirmat fonts del COI, feia referència als cromosomes de l’atleta, que són XY, els corresponents als homes, i no XX, els que defineixen les dones. És a dir, Khelif és dona, però produeix un excés de testosterona, té d’hiperandrogenisme. És una dona intersexual. El president del COI, Thomas Bach, manté que “ Imane Khelif és dona. Va néixer dona, va créixer dona, té passaport com a dona i ha competit com a dona durant anys”.
Aquest diari va conversar abans del combat amb un portaveu de la delegació algeriana, Bachir Mokhtari, que va defensar la seva compatriota: “Per nosaltres és estrany que altres equips la critiquin. No és ètic. Volem dir prou a tothom. El COI s’ha pronunciat. Imane Khelif és dona. A Algèria ens fa feliços, tothom li dona suport”.
Aquesta última afirmació no és del tot certa. Khelif, nascuda en un poble de la província de Tiaret, era pobra, recollia ferralla per als seus pares i patia burles a l’escola. Jugava a futbol, però va trobar en la boxa l’instrument per progressar. S’hi va iniciar als 16 anys i avui és ambaixadora de l’Unicef. Quan es va acabar el combat, Hassiba Boulmerka, l’algeriana que va desafiar el fanatisme religiós competint amb roba d’atleta a Barcelona’92 i guanyant l’or als 1.500 metres, cridava a la zona mixta a favor de la seva compatriota. “Tant de bo guanyi i es converteixi en un símbol del meu país com ho vaig ser jo”. Khelif continuava plorant.
