La Vanguardia ho va deixar molt clar dilluns passat. A la seva pàgina 8 titulà a cinc columnes: “ERC dona un ultimàtum al PSC: nou pacte fiscal o repetició electoral”. I, a la pàgina 9, publicà una tribuna titulada “Sobirania fiscal per a un nou cicle polític”, signada per Marta Rovira i quatre polítics més d’Esquerra. La resumeixo: “Cal repensar el camí perquè Catalunya disposi de les màximes eines i recursos possibles per garantir (…) la independència del país. (…) De la mateixa manera que aquesta ha estat la legislatura de la fi de la repressió (…) –amb una llei d’Amnistia–, la propera legislatura ha de ser la de la conquesta de la sobirania fiscal. (…) És imprescindible fer un pas de gegant respecte als recursos de què disposa Catalunya (…) amb 22.000 milions d’euros que marxen cada any i no tornen. (…) Necessitem un finançament singular (…) basat en la relació bilateral amb l’Estat (…). En el camí cap a l’alliberament social i nacional, (…) recaptar i gestionar els impostos que es paguen a Catalunya ens faria (…) estar molt més preparats (…) per assolir la llibertat del país. (…) Cal que el PSC assumeixi aquesta realitat, deixi de donar-li l’esquena i s’impliqui activament en la construcció d’aquesta solució política. (…) L’opció (…) és el referèndum”.
El meu comentari: a) Aquesta contundent proposta d’Esquerra al PSC, feta amb prepotència, s’inscriu en un segon procés, ja iniciat, que es desenvoluparà en tres fases: 1a fase, exaltació de la plurinacionalitat: Catalunya (com el País Basc, Navarra i Galícia) és una nació, però Espanya no ho és, només és un Estat. 2a fase, bilateralitat: a fi de què la relació de Catalunya amb l’Estat sigui “singular”, ha de ser bilateral, de tu a tu. 3a fase, confederació: establerta la “singularitat”, serà inevitable una “mutació constitucional” facilitada pel Tribunal Constitucional, que obri la porta a una República confederal. És a dir, allò que el 2017 es va cercar amb “molta pressa i poca endreça” fins a fracassar de ple, ara s’intenta tornar-ho a fer amb càlcul apamat i sigil·lós.
b) El meu rebuig a aquesta proposta d’Esquerra no respon a un plantejament centralista i involutiu, sinó a la meva convicció que comporta la destrucció d’Espanya com a àmbit de solidaritat primària i immediata en què tots els espanyols siguin iguals. Sempre he defensat un Estat federal on: 1) Es reconegui que Catalunya és una nació cultural i històrica. 2) La Generalitat tingui competències plenes en llengua, ensenyament i cultura, en el marc de la Constitució i complint les sentències judicials. 3) Es fixi amb caràcter general un límit a l’aportació de totes les comunitats autònomes al fons de solidaritat (mitjançant un percentatge o el principi d’ordinalitat), i sigui possible implantar una Agència Tributària compartida. 4) Se celebri un referèndum a Catalunya per aprovar o no aquesta proposta.
Molts que a Catalunya es diuen federals no ho són pas, sinó, com a màxim, confederals
c) La culminació d’un Estat federal sobre la base de l’actual Estat autonòmic i en la línia del que acabo de dir, més la reforma del Senat per convertir-lo en una cambra territorial decisòria, penso que no satisfaria mai els separatistes. Molts que a Catalunya es diuen federals no ho són pas, sinó, com a màxim, confederals. És aquest, per tant, un problema sobre el qual serà difícil arribar a un acord, i per tant resultarà inevitable prendre una decisió.
d) Aquesta decisió serà, abans o després, sotmetre a un referèndum d’autodeterminació la independència de Catalunya. No només per observar el principi democràtic, sinó també per posar fi a la contínua erosió que provoca a la nació espanyola i al seu Estat l’explícita voluntat secessionista d’una part dels catalans.
¿Passarà el PSC per aquestes forques caudines i accedirà al que amb jactància li exigeix Esquerra –o tot o res–, invo-
cant fins i tot el que ha estat pactat abans amb el PSOE a Brussel·les? No ho sé. Però, faci el que faci el PSC, segur que l’exigència d’Esquerra, així com el seu to, augmentarà el nombre dels espanyols que pensaran, exhaustos, “jo no voldria mai fer camí amb algú que no vulgui anar al meu costat”.
