La família no és culpable

La família no és culpable
Norbert Bilbeny Catedrático y exdecano de Filosofía de la UB

De vegades passa el següent. Un rep la trucada del fill dient­-li des de comissaria: “Pare, m’han detingut per tràfic de substàncies”. O la del marit: “M’han denunciat per assetjament al despatx”. O el germà petit: “M’acusen de blanqueig de capitals”. Quan qui contesta al telèfon és un polític o un famós, la notícia ja s’ha expandit. El germà de la presidenta de Navarra va ser detingut per vendre estupefaents. Qualsevol dia un es pot assabentar de l’ingrés d’un familiar a comissaria i ha de suportar que ell o ella també en tenen alguna culpa. Injustament, això afecta la família i ja no diguem un personatge públic. Recordem el viacrucis de Mónica Oltra, acusada d’amagar els delictes sexuals del seu exmarit. Paguen justos per pecadors.

aa

  

Manuel Bruque / Efe

El principi és: ningú no és culpable del delicte comès per un altre. És possible que moralment ho senti així, culpar-se sense tenir culpa. Però, per exemple, no es pot reprovar un pare o una mare pels actes il·lícits del fill. Des del punt de vista legal tampoc no hi ha cap culpabilitat. No s’ha de castigar ningú per un crim aliè. Un jove ha intentat assassinar Donald Trump. Els seus pares en tenen cap culpa? Sento dir: “Sí, als Estats Units hi ha pares que regalen armes als fills per l’aniversari. Són els responsables que el fill sigui després un criminal”. Entrem, doncs, en les excep­cions. S’és culpable del delicte d’un altre si un n’és còmplice o ho ha estat amagant. I en general, quan tenint la responsabilitat legal sobre un tercer –un fill, un alumne, un empleat– no s’ha actuat amb la vigilància que hauria evitat l’acte il·lícit (és la culpa in vigilando). Pertany al dret civil, no al penal­.

Encara que la societat, en el seu fons primitiu, tendeix a la sospita (“ Pensa mal i no erraràs”) i a la revenja (“ Qui la fa, la paga”), ha de quedar clar que èticament i penalment el que ha fet un altre no li és imputable a un. És un principi que ve d’ Aristòtil: els actes són de cadascú, en ús del seu enteniment i la seva voluntat. En dret penal és la “personalitat de la pena”.

Lee también
Etiquetas
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...