Més Nicos i més Lamines
Confesso que soc poc futbolera i que només he estat un cop en un estadi. En el primer mandat de Laporta vaig ser convidada, amb deu escriptors més, a veure un partit del Barça des de la famosa llotja. La invitació venia a tomb d’un text, més ben dit d’onze textos, un per escriptor/-a –encara que les dones estàvem en minoria–, que tenia com a tema l’esport del futbol. En català ningú va emprar mai pilota de peu com a traducció de football. Com sol passar amb molts anglicismes, també aquest va acabar assimilat a la nostra fonètica.
Va triomfar així futbol, una de les paraules més repetides en tot el planeta, adaptades a les maneres idiomàtiques particulars de cada país. Convertit en bona part del món en l’esport per excel·lència, mou masses i capitalitza instints patriòtics, a vegades també patrioters, tot sigui dit.
Sens cap mena de dubte el futbol és un element de cohesió nacional que ha desbancat altres elements que abans, cap als inicis del ja remot segle XX, permetien una identificació unitària ben cohesionada, com passava amb la literatura. Uns determinats autors, anomenats precisament clàssics nacionals, aglutinaven en les seves obres unes característiques pròpies dels països als quals pertanyien. Així Cervantes era un punt de referència per als espanyols, com el Dant per als italians o Shakespeare per als anglesos.
Avui ni Cervantes ni el Dant ni Shakespeare pinten res en comparació amb les seleccions nacionals de cadascun d’aquests països. És l’esport i no la literatura el que prima i el que priva. L’esport per sobre de la política i les seves faccions. L’esport i només l’esport pot portar-nos a “L’Espanya perfecta”?, titular de portada d’un diari de dilluns passat, l’endemà que la selecció espanyola guanyés per quarta vegada l’Eurocopa. Necessitem més esport? Necessitem més esperit esportiu i més cohesió, aquesta cohesió que és clau en l’esport. Recorden el miracle de Mandela amb l’equip sud-africà de rugbi? Els trets haurien d’anar cap a aquesta diana?
No em refereixo al fet que els polítics solucionin els problemes donant puntades de peu a una pilota, com de vegades sembla. Ni tan sols a la possibilitat que Luis de la Fuente, el seleccionador nacional, convoqui Sánchez, Feijóo, Junqueras, etcètera, i així fins a onze, més els seus suplents, per formar un equip unitari, lluitador de veritat per als ciutadans d’aquest país, interessats de debò a millorar-lo.
És inadmissible la intolerància amb què alguns polítics obtusos tracten la immigració
Però tot i que la possibilitat de la selecció político-futbolística podria donar fruits, m’agradaria plantejar una altra qüestió: sense el gol de Nico Williams, ajudat per Lamine Yamal, Espanya no hauria guanyat l’Eurocopa. Tots dos procedeixen de la immigració. De Ghana van venir els pares de Nico, i del Marroc, l’àvia coratge de Lamine. Sense aquests jugadors és gairebé segur que el triomf hauria estat per als anglesos. Per això no em sembla exagerat afirmar que la conquesta de l’Eurocopa fou possible gràcies a tots dos.
No sé si els que posen vetos als immigrants i proclamen barbaritats insolidàries –alguns, per cert, molt seguidors de la roja , i tan patriotes ells– van veure el partit de diumenge
passat. Suposo que sí. El que no sé és si es van adonar de debò de la procedència de Nico i de Lamine.
És inadmissible la intolerància amb què alguns polítics obtusos tracten l’assumpte de la immigració. Insistiré una vegada més: ens falten molts Nicos Williams i Lamines Yamal per a tot. Tenim vacants 150.000 llocs de treball. En fi, bon estiu.