Catalunya està en suspensió. Un possible president conciliador que ha guanyat les ultimes eleccions, que sap dialogar sense negar l’altre i escolta tothom com Salvador Illa és bo per al conjunt de catalans, necessitats de veure resolts els problemes socials més urgents després d’uns anys incerts. Cal donar solucions ja a la falta d’habitatge social per als joves que no tenen llar, als que esperen diversos mesos una intervenció quirúrgica i als industrials que necessiten estabilitat per crear teixit productiu sense el malson de no saber a quina normativa s’han d’atenir.
El que més vots va obtenir insisteix a oferir generositat als socis possibles i governar per a tota la ciutadania. Illa ja va mostrar voluntat negociadora en pactar els darrers pressupostos que el president Aragonès va presentar al Parlament. Un pressupost que incrementava en 2.400 milions d’euros l’anterior. La despesa en educació augmentava un 10%; en habitatge social prometia 4.000 habitatges assequibles; preveia 165 milions en ajuts a la indústria i provava de pal·liar el dèficit hídric amb 120 milions i 84 per a la millora dels sistemes de reg. No n’hi va haver prou amb el pacte amb els socialistes. Les altres forces unides van aconseguir tombar-los. Va vèncer el no, per un sol vot, i el govern es va ensorrar.
El posprocés capitanejat per Esquerra no ha aconseguit desencallar Catalunya, encara que sí que ha calmat la fúria dels antagonismes gràcies a la moderació dels republicans després de la ruptura del pacte de govern amb Junts, un any després de les eleccions del 2021. Ara urgeix un nou govern que vulgui arribar a acords amplis. I si no hi ha govern, les noves eleccions poden disparar l’extrema dreta i partir Catalunya en dos mons irreconciliables.
A Catalunya hi ha retallades de personal sanitari i no hi ha prou metges. Si la sanitat funciona, és perquè arriben metges llatinoamericans i d’altres territoris, per bé que continuen sent insuficients. Falla la quota necessària perquè el malalt sàpiga que està en bones mans, mentre una part del personal sanitari no forà marxa a l’exterior a la recerca de salaris més competitius amb menys pacients, més temps d’atenció per a cada malalt i més satisfacció a la seva feina.
Unes altres eleccions poden partir Catalunya en dos mons irreconciliables i disparar l’extrema dreta
Les mancances no són només a la sanitat. Falten electricistes, fusters, lampistes, ascensoristes, vigilants de línies fèrries, tècnics de tota mena. Els pobles catalans es queden sense comerços; els pagesos, sense ganes de conrear la terra perquè guanyen menys que un cambrer de platja; els grangers no poden fer pasturar el bestiar i depenen del preu dels pinsos quan la proveïdora Ucraïna està en guerra, mentre els boscos creixen a la babalà i es beuen gran part de l’aigua que aniria als rius i faciliten la multiplicació dels incendis forestals.
El dèficit fiscal que pateix Catalunya cal solucionar-lo de manera realista i immediata. Aquest serà el compromís fonamental de qualsevol govern possible. Així com el compliment de l’amnistia sense trampes judicials dissenyades pels que pretenen mantenir el conflicte polític i la decadència de Catalunya.
No s’ha d’oblidar mai que el problema fonamental de la nostra societat és l’educació. Des dels anys vuitanta, les polítiques han prioritzat que els joves anessin a una universitat saturada, amb excés de canvis de plans d’estudi i sequera de professors preparats per falta de recursos, obligacions burocràtiques excessives i sense temps de concentració per a la investigació de continguts. El pitjor dels governs ha estat desatendre la formació professional, que és la que dona múscul a qualsevol economia productiva. La riquesa que es basa en el turisme, en la construcció d’hotels i en pisos turístics dona feina precària a joves i emigrants no formats, però és una bombolla que qualsevol guerra o canvi climàtic pot punxar.
Falla també l’esperança, l’entusiasme i l’emoció de les noves generacions per construir les alternatives a un sistema en crisi. No podem viure en un país de turistes, cambrers i franquícies. La societat civil ha de recuperar el pols creatiu i crear veritable riquesa, base per a un futur construïble des de l’avui. L’enemic a batre és la ignorància i és desitjable que la joventut aconsegueixi entendre el que passa al món de debò per poder inventar i construir noves realitats.