Em truca una amiga per preguntar-me si conec algú a qui puguin interessar els seus llibres. Deixa un pis gran, que ocuparà la filla, el gendre i els nets, i marxa a un apartament en el qual no hi cabrà ni una dotzena i mitja dels milers de volums de la seva biblioteca.
M’explica que ha meditat molt abans de decidir-se a escollir quins autors endur-se entre els molts que, en diferents moments de la seva vida, li van servir per entendre millor el món, li van oferir respostes a preguntes o n’hi van suscitar unes altres. Tenia previst rellegir els seus autors predilectes convençuda que algunes de les seves planes, també com passa amb certes cançons, li evocarien moments viscuts. I com que li queda menys futur que passat, vol administrar-lo bé.
Li suggereixo que doni els llibres a una biblioteca. Ja ho ha intentat, em contesta. Els ha ofert a diverses, municipals, universitàries, públiques o privades, fins i tot a la d’un sindicat afí a les seves conviccions polítiques, infructuosament. A totes els sobren llibres i els manca espai.
Li dic que provi amb els llibreters de segona mà, que contacti amb els que tenen les parades els diumenges al mercat de Sant Antoni. També ho ha fet. Paguen una misèria i, encara que això no li importa, els dona gratis, no està disposada que uns altres facin negoci tot i que li ofereixen emportar-se’ls de franc. No li fa el tracte. Li sembla humiliant per a la seva biblioteca.
Va heretar llibres dels seus pares, en va comprar amb el seu marit, del qual va quedar vídua fa poc, i d’altres els va anar adquirint ella, des de l’adolescència fins a la vellesa. A mesura que els anava llegint anotava en un quadern les seves impressions, sense pensar mai que s’hauria de desprendre d’una cosa tan valuosa.
Els llibres en paper, diu el gendre, no serveixen més que per criar pols i insectes
Per tot això, insisteix que vol regalar-los. Regalar-los a algú capaç de llegir Proust, Ausiàs March, Llull, Fournier, Roig, Faulkner, Amis, Lessing, etcètera. Abreujo la llista, perquè és quasi interminable –l’espai de l’article, limitat–, bona prova que ha estat una lectora excel·lent, de gustos amplis i variats.
Quan acaba el reguitzell d’autors, assegura que abandonar els seus llibres, al carrer, al contenidor de paper, li sembla una traïció a tot el que li han aportat. “Han estat les meves finestres”, m’assegura. “A través d’ells he pogut contemplar mons diferents al meu i he viatjat al passat i al futur sense necessitat de moure’m de la sala d’estar. No puc fer-los això. No, de cap manera”.
Li he dit que arribi a un pacte amb la filla per deixar els llibres a casa seva. Qui sap si algun dels nets no haurà heretat la passió lectora de l’àvia. Però ja ha emprat l’argument. En un principi la filla va semblar cedir, però després va canviar d’opinió, influïda pel marit. Els llibres en paper, diu aquest, no serveixen més que per criar pols i insectes. Per motius higiènics, han de desaparèixer de les cases, almenys de la seva. Es pot llegir còmodament un e-book i no cal emmagatzemar porqueria.
La conversa no dona per més. M’acomiado assegurant-li que si sé d’algú que vulgui els seus llibres, l’avisaré. Jo no me’ls puc quedar perquè visc envoltada per ells, respirant la pols que, sens dubte, destil·len, però que serveix, segons afirmava el doctor Marañón, per fer-nos més longeus. Naturalment, no l’hi he dit. Alliberada de l’atmosfera contaminant de la seva biblioteca, segur que durarà poc. Tinc el pressentiment que aviat veuré la seva esquela en aquest periòdic.
Lee también
