La V República Francesa va ser dissenyada el 1958 pel general De Gaulle per posar fi a la fragmentació i els radicalismes mitjançant una arquitectura presidencialista que tenia per objectiu l’estabilitat, amb un sistema electoral a doble volta i la lògica que el president i el primer ministre fossin del mateix partit malgrat elegir-los separadament. L’esquema es va alterar per primera vegada el 1986, sota el mandat presidencial del socialista François Mitterrand, quan els francesos van votar els neogaullistes per a l’ Assemblea Nacional i Jacques Chirac va ser elegit primer ministre, fet que va originar la primera cohabitació. La solidesa de les institucions, una manera de fer política respectuosa amb les formes i el sentit profund de la raó d’ Estat van permetre que la cohabitació no es convertís en sinònim de paràlisi de França o de la Unió Europea. Posteriorment, el 1993 i el 1997, hi va haver dues cohabitacions més, sempre com una mena de càstig al president de la República.
En aquesta ocasió, els francesos van a les urnes en la primera volta, avui, amb un favorit –el Reagrupament Nacional ( RN), hereu del Front Nacional fundat per Jean-Marie Le Pen el 1972– que tantes vegades s’havia marginat a l’ Assemblea Nacional gràcies al sistema de doble volta i als pactes entre socialistes i conservadors per frenar els candidats de la ultradreta a còpia de demanar el vot a favor de qualsevol candidat que s’enfrontés, en segona volta, a un ultradretà. La magnitud de l’ avanç que les enquestes atribueixen a l’ RN complica l’eficàcia d’aquests pactes i els converteix en favorits, amb el consegüent risc d’una cohabitació inèdita per l’afiliació ideològica dels seus protagonistes: un president de la República centrista i desautoritzat a les urnes i un primer ministre ultradretà, crescut i al capdavant d’un partit reforçat per l’èxit i caracteritzat fins ara per prometre solucions ràpides i contundents als complexos problemes de la societat i l’economia francesa, entre els quals la desigualtat territorial i la fractura creixent entre les grans ciutats i les regions rurals o aquelles que van perdre grans indústries, planter de nostàlgics d’un passat que va ser per a ells, certament, millor. Els riscos d’una cohabitació crispada i paralitzant són més grans que mai, d’aquí alguns indicadors econòmics negatius. La Borsa de París va acabar la sessió de divendres amb el pitjor registre mensual des del 2022.
La cohabitació entre un president de centre i un primer ministre ultradretà es veu possible
Més polaritzades que mai, la principal incògnita d’aquestes eleccions –excepte que les enquestes s’equivoquin clamorosament– és si l’extrema dreta obté o no la majoria absoluta, una dada que no s’acabarà d’aclarir fins a la segona volta, diumenge vinent, 7 de juliol. La nova Assemblea Nacional conviurà amb el mandat restant del president Macron que expira el 2027. La seva figura ha quedat tocada per la desfeta centrista en les recents eleccions europees i més ho pot quedar ara si obtenen bons resultats els dos pols emergents als dos flancs del president, l’esmentat Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i el flamant Nou Front Popular –una amalgama de partits i moviments d’esquerra units per l’objectiu de bloquejar l’ascens ultradretà–. La decisió de dissoldre l’ Assemblea Nacional i convocar eleccions ha estat molt criticada des de la pròpia òrbita política de l’ inquilí de l’ Elisi, que l’equipara a un suïcidi polític.
Hi ha símptomes de desbandada a les seves files, circumstància que augura –en cas de confirmar-se els pronòstics– una figura devaluada pel que fa al lideratge de França dins la Unió Europea. Per això aquestes eleccions transcendeixen l’ Hexàgon. La inquietud és gran. I està justificada.