A Clacton- on-Sea hi ha una dotzena d’establiments per tatuar-se, però costa de trobar-hi una llibreria; té oficialment la quantitat més gran de jubilats del país i de persones amb cadires de rodes i crosses, i el percentatge més baix d’adults d’entre 25 i 44 anys; trobar-hi un bon restaurant és un desafiament, però hi abunden les parades de gelats i dels tradicionals pastissos anglesos de carn o xampinyons, fets amb greix industrial; un 40% dels seus habitants no tenen estudis més enllà de l’escola secundària; una botiga de roba regala un parell de sabates si hi compres un vestit (no precisament de lli o seda italiana) per cent euros o més. La gent va pel carrer rascant els bitllets de loteria que han comprat amb els diners dels subsidis estatals.
Aquest és el lloc per on l’ultradretà Nigel Farage prova de conquerir un escó a les eleccions del 4 de juliol i entrar a la Cambra dels Comuns després de set intents fallits. És l’ Anglaterra de l’ahir, més que no pas de l’avui o del demà. Dels decebuts, els ressentits, els enfadats, els nostàlgics i els pessimistes. Dels pobres, els grans, els desafortunats i els que estan simplement cansats. Si Reforma fos un culte o una església en comptes d’un partit polític, és en aquest grup on buscaria els seus fidels. Si fos un poblat del Vell Oest, a l’estació de tren hi hauria un gran cartell que diria: “ Benvinguts a Desesperança”.
Aquí es presenta Farage (60 anys) amb el seu seguici de guardaespatlles, ajudants i periodistes nacionals i estrangers, un diumenge de primavera tardana anglesa, d’aquests en què l’estiu encara no acaba de treure el cap, i la gent es pregunta si arribarà o tornar a perdre el tren. És un territori natural per al líder de la ultradreta britànica (malgrat que ell diu que és de centredreta), per a la seva causa, un escenari que va votar massivament a favor del Brexit, considera la immigració el primer problema del país (al davant de la crisi del cost de la vida i el deplorable estat de la sanitat, amb una cua de vuit milions de persones en espera d’operacions). És rebut com un messies.
“Els laboristes van tenir la seva oportunitat amb Tony Blair i Gordon Brown, els conservadors l’han tinguda els últims catorze anys amb cinc primers ministres diferents, i les coses no han fet res més que empitjorar –diu Jeremy Burroughs, un comerciant local–. Els polítics tradicionals no tenen solucions i és hora de votar per algú de fora del sistema amb idees radicals. Algú com Farage”.
L’objectiu de Farage és obtenir el control total de la dreta i conquerir el poder en les eleccions del 2029
Farage és l’últim recurs, el Milei anglès, però sense la motoserra, el gos difunt amb qui parla, i sense possibilitats de guanyar. Potser sí l’escó per Clacton (tot i que no és segur) i dos o tres de perfil demogràfic semblant, però res més. El sistema majoritari electoral britànic li barra el pas com un autèntic tallafocs (també a l’extrema esquerra). Fins i tot si obtingués quatre milions de vots, com va arribar a fer el seu predecessor UKIP, la seva representació parlamentària seria merament simbòlica.
Reforma no és un partit convencional, sinó una empresa registrada davant la comissió electoral com una startup p olítica, de què el mateix Farage té el 53% de les accions i, per tant, el control. O una dictadura, sense afiliats que elegeixin el líder. El líder ja se sap qui és, i per això un dia va poder canviar d’idea, assumir la presidència i treure’s de sobre el seu amic Richard Tice, sense que la decisió fos objecte de debat.
Truquem a la porta d’una modesta casa adossada d’estil victorià. Què li ha promès Farage?, preguntem a la senyora d’uns 70 anys que apareix en una cadira de rodes, una mica molesta per la intrusió. “Immigració zero,
tancar completament les portes als estrangers; abaixar els impostos, de tota mena; posar fi als objectius climàtics (el Regne Unit contribueix només l’1% a la pol·lució del planeta) i a tota la ximpleria de la correcció política, la diversitat i els drets dels transgènere; multar les empreses que no contractin un nombre suficient de treballadors britànics; abandonar el Tribunal
Europeu de Drets Humans;
aplicar el Brexit de debò; anar de bracet amb Trump, i recuperar el thatcherisme...”.
A la senyora –i a milions de persones com ella– els sedueix aquest programa, però el problema és que forma part d’un menú merament teòric, virtual, perquè Farage no serà primer ministre i Reforma amb prou feines tindrà mig peu al Parlament. Per això el líder de la ultradreta no té cap mena de problema a ignorar d’on sortirien els 170.000 milions d’euros que costaria abaixar els impostos, més que dir que de la reducció de la despesa pública (com va fer Liz Truss provocant una crisi dels mercats). “No discutiré un milionet més, un milionet menys”, diu.
Reforma no és un partit clàssic, sinó una startup política de què el seu líder té el 53% de les accions
L’objectiu autèntic de Farage és el 2029. Debilitar ara al màxim al Partit Conservador i fracturar el vot de la dreta, per fagocitar-lo i aconseguir les seves regnes. I llavors anar contra el Labour
de Starmer i portar l’extrema dreta al poder, també a la Gran Bretanya.