Els duelistes
Joseph Conrad va escriure una meravella de novel·la curta: Els duelistes. Contemplant la política d’aquests dies, la d’ERC contra ERC –un clàssic de la implosió cíclica–, bullying de germà gran per part de Junts a ERC, les esquerres sempre i en tot lloc –un altre clàssic– o fins i tot PP i PSOE, Conrad i el seu relat haurien de ser lectura obligatòria.
Us en recordo l’argument. Dos oficials de la Grande Armée, a causa d’un ofensa –petita, absurda, al final fins i tot oblidada per ells mateixos–, s’embranquen en una guerra privada que dura dècades. Allà on coincideixen, en les circumstàncies que siguin, es baten en duel. El literari i el que transcendeix serveix a Conrad per parlar sobre l’absurd de donar sentit a allò que no en té, com a motor de la nostra existència.
Conrad es va inspirar en fets reals. Un jove oficial napoleònic, Dupont, va rebre l’ordre de lliurar un missatge al seu company, Fournier. El missatge era humiliant. Fournier tenia molt males puces i fama de duelista furiós, així que la va voler pagar amb el missatger i el va desafiar a un duel. Cap dels dos no va morir al llarg d’enfrontaments, revenges i duels durant 19 anys. Van ser més de 30 duels a cavall, a peu, espases o sabres. El tema va acabar en un duel a pistoles. Dupont va ferir Fournier, però no el va rematar. Es va conformar amb la promesa que mai més no tornaria a desafiar-lo en duel.
Són funcionaris lluitant per jubilar-se o no als quaranta anys
No soc tan optimista amb els nostres duelistes, més que res perquè el que estem veient, aquells exercicis d’esgrima Loco Mía, aquella voluntat d’extermini absolut de l’altre a còpia de tuits i reunions i cartes i promeses i gelosia de cornut, és el seu modus vivendi. Els duelistes de Conrad eren soldats en les mil guerres napoleòniques. Els nostres duelistes només són funcionaris lluitant per jubilar-se o no als quaranta anys i escaig i tornant a la grisa vida civil.