Czeslaw Milosz, escriptor de llengua polonesa nascut el 1911 a Lituània, és autor d’un llibre amb aquest títol sobre un home com ell que, en les seves pròpies paraules, “molt menys que ningú pot cabre en els conceptes estereotipats de l’ordre alemany o l’ànima eslava”. Hi descriu una terra que va ser fuetejada successivament per l’imperialisme rus, la barbàrie nazi i el totalitarisme estalinista. Una zona d’Europa que va accedir a la llibertat amb la caiguda de l’URSS i s’hi aferra enarborant les banderes de l’OTAN i la UE a tots els edificis oficials, perquè sota aquestes ensenyes gaudeix dels nivells de benestar i llibertat que ofereix la construcció política més formidable que ha aconseguit la humanitat per la via democràtica.
A la UE aspiren a accedir els països veïns, i moren per arribar-hi milers d’estrangers cada any. Suposa una utopia per als que són fora. I, tot i això, les pulsions autodestructives es troben presents al seu si. Les recents eleccions europees han demostrat que el discurs nacionalista radical és utilitzat per qüestionar el projecte, i és especialment preocupant l’ascens dels partits que l’enarboren a França i Alemanya, per constituir aquests dos països l’eix sobre el qual s’assenta la Unió.
Europa té múltiples reptes, però n’hi ha dos que es presenten com a prioritaris. El primer deriva de les onades migratòries que venen a cobrir el dèficit poblacional causat per la baixa natalitat. Les tensions econòmiques i culturals que això causa són aprofitades per la ultradreta per culpar el projecte europeu i vendre les seves falses solucions. És precís constatar que on ha arrelat més el discurs ultra al nostre país és en les poblacions que acullen la proporció d’immigrants més important. Davant la demagògia cal atreure a la centralitat els que legítimament perceben que un flux sense control pot destruir la convivència. Només polítiques valentes i decidides que combinin la contenció d’aquests fluxos amb accions d’integració social poden contrarestar el sentiment social de rebuig. És un error barrejar-ho amb les guerres culturals que polaritzen la nostra societat. Es pot ser molt conservador i tenir un discurs racional i integrador en matèria d’immigració.
El moment actual és crític: és l’hora d’una autèntica conjura dels europeistes
El segon gran repte prové del retard del nostre continent en la cursa tecnològica i la consegüent dependència dels Estats Units, tant en l’àmbit civil com en el militar. La guerra d’ Ucraïna, també utilitzada pels extremistes per alimentar el seu discurs divisori, demostra amb cruesa que Europa no té de moment l’autonomia estratègica que anhela. Rússia està transmutant en una nova Esparta, i la seva única raó de ser és l’expansió per mitjans bèl·lics. Potenciar la competitivitat de la nostra economia i articular una indústria militar que permeti afrontar el perill que ve de l’est s’està convertint en una necessitat existencial. Els nostres països seran incapaços de fer-hi front de manera individual. Només una estratègia coordinada pot dissuadir Putin de prosseguir amb la seva cursa bel·licista.
És per això l’hora d’una autèntica conjura dels europeistes. Europa va trobar la cohesió necessària per afrontar la crisi financera del 2008-2013 i l’emergència sanitària derivada de la covid. Però el moment actual és encara més crític per la conjunció de l’amenaça exterior i la seva quinta columna interior. La meva Europa, la nostra Unió Europea, la que evocava Milosz i la que cadascun de nosaltres hem gaudit, no pot caure devorada pels seus propis dimonis. Ens passaríem generacions lamentant-ne la pèrdua.
Lee también
