L’art de la injustícia

Prima facie ★★★★✩

Autoria: Suzie Miller

La Tessa de Luengo exhibeix facultats interpretatives, però sobretot la batalla per sobreviure

Direcció Juan Carlos Fisher

Intèrpret: Victoria Luengo

Lloc i data: Teatre Poliorama

(2/VI/2024)

Amb un tro d’actriu com Vicky Luengo (pujada a un vertigen imparable d’emocions), és impossible que Prima facie de Suzie Miller no sigui una successió de funcions triomfals. Una gran interpretació per a una obra escrita per eliminar la indiferència de la platea. És impossible no sentir-se tocat per un text que denuncia un sistema judicial que rebutja i castiga tot el que no encaixa amb la “veritat legal”. El gran mantra que recorre el text a través de Tessa Ensler, l’advocada litigant “especialitzada” en agressions sexuals que passarà a ser víctima de les mateixes estructures mentals i jurídiques que ella mateixa ha defensat amb brillant –i potser cínica– professionalitat.

Miller, ella mateixa estudiant de Dret, proposa una dramatúrgia sense aparents fissures perquè l’espectador –convertit en jurat popular– se senti interpel·lat per la brutal indefensió que pateixen les dones que han passat per una violació amb totes les circumstàncies testimonials en contra: alcohol, agressor conegut d’un perfil social i professional integrat o constància d’una intimitat anterior consentida. Tot el que va assenyalar el moviment #MeToo o va conduir a la llei estatal del només sí és sí .

En el fons, una peça de gènere, subjecta al necessari artifici dels drames judicials i el clímax catàrtic de l’al·legat final. Un relat recognoscible per a qualsevol que hagi vist a la pantalla o a l’escenari el joc sofista de la seducció del jurat. El perso­natge, creat per a situar en dolorós i clarivident conflicte a una persona de dins del sistema, sembla córrer amb adre­nalítica velocitat executiva pels episodis de la seva vida que la porten a la nit de la seva epi­fania. Fins aquest moment crucial, la protagonista només deixa pistes sobre el seu litigi personal amb la violència de classe (advocada brillant que treballa en un bufet de prestigi però prové d’un entorn obrer) i obvia –fins que irromp descarnada la tragèdia– qualsevol comentari sobre la violència de gènere, a què està conscientment exposada com a advocada defensora dels agressors. Un perfil dramàtic monocrom amb l’únic objectiu que la revelació sigui més contundent.

Però aquí tenim Luengo –dirigida amb distància britànica per Juan Carlos Fisher–, tota sola, en un espai neutre, un espai despullat –sobre la il·luminació d’Ion Anibal López recau tot l’efecte dramàtic– i es bolca en aquest personatge que controla el to dissociatiu del seu relat en primera persona, com si tots els fets del cas estiguessin fixats en un informe. I així i tot, l’emoció acompanya els fets. Miller visibilitza així la dimensió del trauma. Narradora de la seva vida, en present i en els flashbacks que l’assalten abans i després del succés axial, la Tessa de Luengo és una exhibició de facultats interpretatives, però sobretot de la batalla per sobreviure, com aquest gest sobre el pit que es regala quan necessita consol davant una nova onada de dolor.